Incrustats des del segle XVI
Pregunto a un servidor públic de l’administració catalana com va conèixer els membres del gabinet de Montoro i els germans Martínez Rico, i em parla d’un entorn de personatges que "estan incrustats en el sistema de l’Estat des del segle XVI". L’exageració del meu amic és una broma, però té sentit quan parla d’un altre alt funcionari del ministeri d’Hisenda –Rufino– que, impertorbable, anava rebent i acomiadant ministres com ho havien fet abans el seu avi i el seu pare.
Ricardo Martínez Rico –exsecretari d’estat de Pressupostos amb el PP d’Aznar– va ser l’home que va substituir Cristóbal Montoro a la consultora Equipo Económico quan va ser nomenat ministre d’Hisenda. El seu germà, Felipe, era el cap de gabinet del ministre d’Hisenda. Després de treballar a l’administració va ser membre del consell d’administració d’Abengoa, "que sempre ha estat a prop del poder polític", i des d’on podia facilitar a la constructora una relació directa amb Hisenda. L’afirmació no és meva sinó dels Mossos, que han investigat el cobrament de comissions d’empreses elèctriques, gasistes, tabaqueres, de renovables i bancs a canvi de condicionar les decisions del govern del PP.
Segons el sumari, Solaria hauria facturat uns 2 milions d'euros, aproximadament com Madrid Network, el BBVA i Telefónica. L’Associació de Fabricants de Gasos Industrials i Medicinals (Afgim) va pagar gairebé 780.000 euros per aconseguir l’aprovació d’almenys dues rebaixes fiscals (2013 i 2018), i Abengoa va pagar 3,9 milions d'euros a Equipo Económico entre el 2009 i el 2015 en una relació que segons la investigació dels Mossos "va més enllà de la contractual".
Segons les conclusions policials, un conjunt d’empreses de múltiples sectors li haurien pagat uns 7,8 milions d'euros entre el 2012 i el 2015, amb el PP a la Moncloa, i la xifra pujaria fins a 11 milions d'euros si s’amplia el període des del 2008.
El sumari del jutge de Tarragona que ha imputat Montoro i 27 persones més –la majoria ex alts càrrecs quan ell era ministre– és d’una gravetat extrema. De fet, els càrrecs són per presumpta comissió continuada dels delictes de suborn, frau contra l’administració pública, prevaricació, tràfic d’influències, negociacions prohibides, corrupció en els negocis i falsedat documental. S’investiga també si s’ha produït blanqueig de capitals.
De la interlocutòria del jutge es dedueix l’existència d’un grup d’aconseguidors capaços de cobrar d’empreses privades per afavorir-les legislant des de l’administració a la seva mida i amb un total menyspreu pel ciutadà i per la cosa pública. Estem davant d’un grup d’individus que s’enriquien mentre el ministre amenaçava empreses i contrincants polítics, retallava la despesa social de municipis i autonomies qualificant-la de supèrflua, i asfixiava les finances públiques aprofitant la crisi del deute. Montoro va actuar sempre com un capatàs de la metròpoli amb les colònies mentre pel que sembla alimentava el seu patrimoni i el dels seus col·laboradors.
De la mateixa manera que accedia de manera impròpia a les dades d'Hisenda de contribuents destacats per després fer el pinxo públicament i deixar anar insinuacions sobre impagaments, sembla que Montoro també amenaçava directament periodistes. És el cas del director i presentador d’Onda Cero, Carlos Alsina, que ha explicat públicament que va ser cridat a capítol per Montoro quan presentava La brújula i en un atac d’ira li va recordar que era ell qui decidia l’IVA del llibre digital, la qual cosa no agradaria al propietari de la cadena, el Grupo Planeta.
La corrupció del PP gestionant la hisenda pública no és una casualitat. Les dues vegades que el Partit Popular ha estat al poder a Espanya (1996-2004 amb Aznar al capdavant i 2011-2018 amb Rajoy) el seu comportament ha estat denigrant en aquest capítol essencial de la vida política i econòmica. Les dues figures senyeres, Rodrigo Rato i Cristóbal Montoro, estan avui tacades.
Rodrigo Rato va ser des del maig del 1996 vicepresident segon del govern i ministre d'Economia, un càrrec que va mantenir fins al 17 d'abril del 2004 (també va ser ministre d'Hisenda entre el 1996 i el 2000). Montoro, per la seva banda, va ser ministre d'Hisenda amb Aznar (2000-2004) i amb Rajoy (2011-2018). És evident que ambdós, Rato i Montoro, van elaborar la política econòmica i fiscal de les etapes conservadores i que tots dos ho van fer en benefici propi. Si l'octubre del 2018 el Tribunal Suprem va confirmar la condemna de quatre anys i mig de presó per a Rodrigo Rato, el 2012 Montoro va tirar endavant una amnistia fiscal a la qual també es va acollir el seu predecessor. Uns 600 amnistiats van ser posteriorment investigats, Rato entre ells, a qui se li van obrir diverses causes que van desembocar el setembre del 2023 en un judici per la comissió de delictes contra la hisenda pública, blanqueig de capitals i corrupció.
Montoro va ser l’artífex de reformes fiscals molt profundes en les últimes dècades. Va ser responsable de la llei d'estabilitat pressupostària, de la reforma fiscal del 2012 i de la polèmica amnistia fiscal. També va intervenir les finances de les comunitats autònomes amb el FLA. Avui sembla que mentrestant es feia ric legislant a mida d’algunes empreses amb absolut menyspreu als ciutadans.