Janer Manila, Vicens, Vidal Ferrando, Llompart
La represa literaria (la rentrée, si us agrada més el gal·licisme) ha fet coincidir a les llibreries els nous llibres de Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens i Antoni Vidal Ferrando. Tots tres tenen en comú que són membres de la mateixa generació i que són mallorquins, però sobretot, que són tres grans autors de la literatura catalana actual.
Aquests nous llibres ho corroboren. Agafa la teva creu (Labreu), d’Antònia Vicens, és –com suggereix la ressonància evangèlica del títol– una impressionant meditació sobre la mort, la pròpia i la dels altres, que de fet Vicens ja desenvolupa des del seu primer llibre de poemes, Lovely, una elegia a la mort del seu pare. A Entre dues fosques (títol que descriu com vivim tots: entre la fosca d’abans de néixer i la de després de morir), publicat per Proa, Antoni Vidal Ferrando descarrega un imponent cop damunt la taula davant del nostre món en descomposició, un temps de criminals i de cínics en què qualsevol esperança sembla haver estat efectivament abandonada. Per la seva banda, Gabriel Janer Manila narra, a la novel·la Galeria de solituds (Nova Editorial Moll), una altra decadència: la d’un vell botifarra de Palma que viu tot sol en un casalot habitat pels fantasmes de les dones de la família, una vegada la seva esposa l’ha abandonat perquè s’ha fet amant del bisbe de la diòcesi. Allò que de debò retrata el novel·lista és la societat mallorquina actual, un paisatge moral devastat: oligarques russos, traficants de drogues, hotelers desaprensius, polítics corruptes i ignorants, i un llarg etcètera de formes de la infàmia, amb el mateix to murri i clarivident de la criada Dovima. Janer Manila ha deixat caure que aquesta podria ser la seva darrera obra de ficció, i ben mirat, enfotre-se'n del mort i de qui el vetlla és una excel·lent manera d’abaixar el teló.
Per si tot això fos poc, acaba de publicar-se també Mentre em resti un bri d’alè, la biografia que l’estudiosa i doctora en filologia Pilar Arnau i Segarra ha escrit sobre Josep M. Llompart, un dels poetes més importants de la generació dels cinquanta i també un activista de pedra picada per la llengua, la cultura i la nació catalanes en temps del franquisme i de després, de qui enguany es commemora el centenari del naixement. Pilar Arnau ha dut a terme una tasca minuciosa i apassionada, que dona com a resultat un llibre que d’ara endavant constitueix una fita, una referència indispensable per al coneixement de Llompart, la seva obra i el seu temps.
Cadascun d’aquests llibres mereix lectures i comentaris extensos i en profunditat, i evidentment el propòsit d’aquest article no va més enllà de donar-ne notícia i convidar vivament a la seva lectura. L’article va també contra el vici, lleig i de cada dia més estès, de mirar la literatura catalana per comunitats autònomes. És el que acabes de fer aquí, em pot dir algú. No, insistiré. El que he intentat fer és dedicar un article a quatre llibres, i sobretot a quatre autors, de primeríssima línia dins la literatura catalana dels nostres dies.