Jaume Balmes, profanat (1950)
Peces històriques
De l’article de Josep Maria Corredor i Pomés (Girona, 1912- Perpinyà, 1981) publicat ara fa setanta-cinc anys a la revista Germanor (Santiago de Xile, V-VI, 1950). El proppassat 4 de juliol va ser el 160è aniversari del trasllat des del cementiri de Vic de la despulla del filòsof, sacerdot i periodista Jaume Balmes (Vic, 1810-1848) al panteó construït al centre dels claustres gòtics de la catedral de la capital d’Osona.
En el setmanari Destino hem vist, en portada, una fotografia del “Caudillo” i senyora presidint a la catedral de Vic la “magna cerimònia” que clogué els actes commemoratius del Centenari de Jaume Balmes. Una farsa més (en aquest cas era també una profanació). El Centenari balmesià, a l’Espanya franquista, no ha estat més que un seguit de discursos i articles estereotipats, i el que és pitjor, una temptativa insidiosa de desvirtuar i desnaturalitzar l’obra de l’il·lustre canonge vigatà. És una veritable llàstima que aquest centenari no hagi pogut celebrar-se sota un ambient més comprensiu i liberal. La revisió de valors vuitcentistes —que havia demanat ja l’any 1925 des de la tribuna de l’Ateneu Barcelonès el malaguanyat Pere Coromines— és a casa nostra una tasca a emprendre i a realitzar quan sigui possible amb garanties d’objectivitat i de seriositat crítiques. El clima excessivament passional en què es desenvolupà la vida espanyola des d’inicis del segle XIX fins al moment de la Restauració fa que la majoria de noms d’aquella època hagin conservat una etiqueta simplista, polèmica, desfiguradora. A cent d’anys de distància convé analitzar serenament els perfils i les obres, destriar el contingut de les vagues denominacions. [...] A l’Espanya del “Caudillo”, com és natural en commemorar Balmes, res de revisió crítica: com que era catòlic i adversari de la revolució, era un dels seus. [...] No ens ha interessat mai l’absurda divisòria nascuda de la Guerra Civil; el que sí que ens interessa és el respecte a la veritat dels homes i de llur obra, que és encara la millor manera de portar a terme una tasca patriòtica i civilitzada. [...] Balmes, a més de filòsof, era també un comentarista polític que tingué una gran audiència i una gran influència en el seu temps (Miquel dels S. Oliver remarcava que els dos articulistes més llegits i més ben retribuïts a l’Espanya de la primera meitat del segle XIX foren Balmes i Larra). En aquest aspecte presentar-lo com un defensor de l’absolutisme és una tergiversació i un insult [...] Fou un dels pocs i intel·ligents doctrinaris espanyols del conservadorisme constitucional. Volia que la monarquia no fos absoluta ni centralista, sinó representativa. Ell aconsellava als “bien pensantes”: “No voleu revolucions? Feu evolucions”. [...] Va influir en els moderats del partit de la Reina. Per això es veié despietadament atacat pel fanatisme carlí, que arribà a amenaçar-lo de mort. [...] Balmes, que posseïa, sublimat, el bon sentit del pagès català, era en el fons un escèptic de l’Estat espanyol; enmig del desori i la cridòria del seu temps ell era massa intel·ligent i “tocava massa de peus a terra”, per no adonar-se de l’eterna misèria de la vida pública espanyola, fossin quines fossin les seves etiquetes. [...] Lluny de casa nostra i condemnats de temps a l’amargor de l’exili, hem volgut presentar també el nostre modest homenatge a la memòria —a l’autèntica memòria— de qui fou un gran esperit i un gran català.
