Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsDe l’article de Cirici-Pellicer (Barcelona, 1914-1983) a Serra d’Or (7-VI-1962), part d’un acurat assaig periodístic sobre Joan Miró (Barcelona, 1893 - Palma, 1983). A la Fundació Joan Miró hi ha oberta aquest estiu l’exposició Miró. El llegat més íntim, panoràmica de la seva trajectòria artística. Inclou dibuixos preparatoris, documentació i fotos inèdites.
Entre els artistes catalans vivents Joan Miró ocupa, per molts drets, un lloc presidencial. Ens hem acostumat a donar per sabuda la seva valor i la seva fama, i sovint ens deixem endur per l’actualitat fins a semblar com si l’arraconéssim. [...] Ha estat el primer pintor català que ha exercit una influència directa arreu del món. [...] Quan l’art semblava abocat a la representació grotesca o a la geometria més morta; quan darrera els futuristes, Dadà i el surrealisme havien cregut acabat l’art, Miró va donar una possibilitat per a un nou art vivent. [...] Nascut al passatge del Crèdit, de Barcelona, era net de Joan Miró, ferrer de Cornudella (a l’obrador del qual havia de conèixer el poder dels signes, amb la marca dels ferros de senyalar el bestiar, assajat al foc sobre les portes), i fill de Miquel Miró, joier, i de Dolors Ferrà, neta d’un sabater i filla d’un fuster mallorquí [...] A l’Acadèmia que dirigia Francesc Galí [...] Miró va trobar l’exigència de qualitat del noucentisme. [...] Va anar a París, on no l’ofegaria la migradesa de la burgesia absorbent que pretenia de representar Catalunya, i on podria rebre tots els vents del món i actuar amb tota la llibertat creadora que necessitava. [...] Va ser l’estiu del 1923, a Mont-roig, que amb El camp llaurat va revelar-se-li de cop la nova possibilitat per a la supervivència de l’art que no trobava a París. [...] Tot podia haver pogut semblar esteticisme si, als anys de la crueltat, Miró no hagués sabut demostrar que el seu art podia tenir una transcendència humana èpica. [...] La guerra es reflecteix en el crit de protesta dels seus nus monstruosos, de l’Home i dona davant un piló d’excrements, de la Natura morta de la sabata vella, de la Dona fugint de l’incendi o Dones en revolta. Especialment, als segells vibrants, d’un braç fortíssim, clamant ajut, i al gran mural que, prop del Guernica de Picasso, figurava a l’Exposició de París del 1937. En sis plafons representava un Segador, la falç al puny, la barretina al cap, vociferant un crit enorme, enmig dels esclats de foc i de sang; imatge paral·lela a La Montserrat de Juli Gonzàlez. La guerra mundial de 1939-1945 va produir-li una altra reacció, aquesta vegada evasiva. Així com la del 14-18 l’havia portat a les bestioles i als brins d’herba, la del 39-45 el va portar a les Constel·lacions. S’allunyava de l’home quan el veia enfonsat en la crueltat, però havia sabut sentir-se’n solidari quan la crueltat havia trepitjat la seva terra. Més tard, el 1947, trobaria a Nova York, de nou, un cercle d’amics, com el 1919 a París [...], ambient necessari per a fer d’ell el gran artista universal que és avui. Però així com a l’època de París li calgué retornar a Mont-roig per a meditar i inventar, així mateix ara és només a Mallorca on ell treballa, amb els peus sòlidament plantats a terra. Per cert que Josep Lluís Sert va crear-li, per al seu estudi, una vasta estança sense paviment, deixant la terra nua, com si volgués no interposar-se a la força que puja d’ella.