Joan XXIII, el Papa de l’alternativa (1988)
De l’article de Josep Perarnau (Avinyó, 1928 - Barcelona, 2026) a La Vanguardia (26-VII-1988). Traducció pròpia. Josep Perarnau, sacerdot, doctor en teologia, historiador i periodista, va morir el passat 1 de març. Acreditat i incansable reivindicador de Ramon Llull i fundador de la revista Arxiu de textos catalans antics (IEC), al doctor Perarnau no li recava gens exercir el periodisme. Va ser editorialista en el Tele/eXpres i el cronista català més competent del Concili Vaticà II. Tenia el Premi Nacional de Patrimoni Cultural (1996) i la Medalla Narcís Monturiol (1998). La UB el va investir doctor honoris causa el 2009. Era membre de l’IEC.
Els lectors més veterans recordaran que, en el mateix moment de la seva elecció, Joan XXIII va ser definit com a “Papa de transició”. En escaure’s ara [1988] els vint-i-cinc anys de la seva mort, cal preguntar-se si no hauríem de definir-lo com el “Papa de l’alternativa”. En la seva figura va destacar, en efecte, immediatament, un “altre” aspecte de la figura d’un Papa. Un servidor va conèixer en aquell temps un cardenal, “romanaccio” de soca-rel, que esmentava sempre al Romà Pontífex, encara en els anys setanta d’aquest segle XX, amb la denominació d’“Il Sovrano”: el Sobirà. La figura de Joan XXIII s’ubica als antípodes d’aquest epítet, ja que el seu tarannà i capteniment eren els del cristià de base, que assumia i deixava traslluir pels porus la seva massissa humanitat.
[...] És explicable l’èxit enorme de Joan XXIII, que l’ha convertit en figura paradigmàtica per a l’Església. Aquest èxit rau, per damunt de tot, en el Concili Vaticà II. [...] L’èxit del concili de Joan XXIII no es deu pas tan sols a la magnitud de les xifres ni a la brillantor de certes solemnitats. L’èxit es basa en el fet que, amb el seu concili, Joan XXIII es va posar l’Església a la butxaca. I amb l’Església a moltes persones “de bona voluntat”. Dit d’una altra manera: tot el poble dels cristians de base es va posar en marxa, fent pinya o equip amb el Papa, vers la fita de ser més Església i d’actuar més com Església i no tan sols a escala mundial, sinó a tots els nivells, començant per l’Església-comunitat de fidels, aplegada entorn l’altar de la parròquia, i més encara per l’Església-comunitat de fidels entorn d’un bisbe
[...] Les seves dues encícliques “humanes”, Mater et Magistra i Pacem in Terris, van ser també un èxit, perquè varen assenyalar uns camins i uns lemes que podien atreure cristians i no cristians cap a una major igualtat social o cap a les condicions d’una pau autèntica i vertadera. [...] Mai no va pretendre que la gosadia de tota l’Església a l’hora d’emprendre un camí alternatiu hagués de representar cap mena d’empobriment en tot allò que és autènticament cristià, reunit i consolidat durant segles. ¿Qui no recorda el seu lema “Oboedientia et Pax”, o la serenor amb la qual va portar la condemna a mort del seu càncer? Això significa que l’alternativa, o el fet d’haver esdevingut un precursor per a tota l’Església i per a molta gent fora d’ella, estava arrelada en els valors cristians de les anomenades “virtuts passives”. Aquesta figura de cristià precursor i la seva alternativa segueixen exercint encara ara la seva atracció en innumerables creients i persones contemporànies.
Josep Perarnau 1988