Jocs Olímpics i Procés
Des del pacificat carrer Consell de Cent, Jordi Amat explica en el seu nou llibre Les batalles de Barcelona. Imaginaris culturals d'una ciutat en disputa que hi ha una relació difícil de resoldre entre la nació catalana i la seva capital. En aquests debats, molts opinadors independentistes hi hem intervingut, i amb constància, malgrat que Amat sembla no haver-nos vist (o així ho fa veure). Jo diria que, d'entre totes les afirmacions encertades d’Amat (Barcelona és avui, en efecte, un "cos polític sense cap"), el desencert més desafortunat és l’obsessió per perdonar la vida a l’independentisme. Una constant en l'amable i somrient "socialdemocràcia" barcelonina davant l’evidència que el Procés va ser l’esdeveniment més popular, agosarat, progressista, participatiu, elèctric, creatiu i internacionalitzador (i fins i tot de major consens social) que hi ha hagut a Barcelona després dels Jocs Olímpics. La diferència és que cap independentista decent mensyprearia mai la importància dels Jocs Olímpics. Pot criticar-ne aspectes, i seqüeles, però mai tractar-lo amb condescendència. Ja se sap: entre el pensament d’ordre també encara hi ha classes.
Aprecio en Jordi, però sobretot el conec. Per tant, crec entendre el que vol dir: que l’obra de Maragall va quedar i que el Procés ha passat. Com "quimeres", que és com el defineix l’actual alcalde Collboni, que curiosament mai no gosa afirmar res de semblant sobre els drets LGTBI o sobre Palestina. La part de raó que té és que Barcelona no ha tingut alcaldes nacionalistes, o independentistes, més enllà dels quatre anys de Trias. Abans d’això, ens hem de remuntar a Pi i Sunyer (republicà) o bé al doctor Robert. Alguna cosa deu voler dir aquesta escassedat de pòsit nacionalista en l'acció de govern municipal. La part equivocada de la reflexió és massa flagrant, i és el propòsit d’aquest article. Començaré per fer un breu apunt: el candidat Trias, un independentista, va guanyar amb claredat les últimes eleccions. Els pactes contra natura dels socialistes amb el PP no poden fer oblidar, com sembla voler Amat, aquest fet incontrovertible. No: el Procés no ha "passat" i prou.
"No es pot fer ficció d’una ficció", s’apunta com a hipòtesi en l'entrevista de Joan Burdeus a Amat a El País en referència a la manca d'un imaginari independentista sobre la ciutat. Però torna a ser una afirmació tendenciosa: també el socialisme utòpic de Cerdà seria aleshores, sens dubte, ficció podrida. El Procés va ser real, goso informar. A Barcelona. Amat tendeix a creure que la batalla per la "terra" o per la nació s'ha desenvolupat al rerepaís, tot renunciant a la batalla per la ciutat, com si el moviment independentista fos una mena de "Tractoràlia" fugissera i invasora. Això també és ficció podrida: la batalla per Barcelona és exactament la mateixa que la batalla per la terra. El mateix dolor, el mateix plor, la mateixa criatura. No es pot ser "la ciutat dels drets i de la pau" sense atendre al dret a l'autodeterminació. Això ho saben perfectament els barcelonins, els que pengen l’estelada del balcó i els que no. També Robert Hughes, en el seu llibre Barcelona (que s’atura al 92 però que podria dir-se perfectament Catalunya), identifica els problemes de la ciutat amb els del país. I és que hi ha pensament abans, després i més enllà dels carrers pacificats i les ànimes pacificades.
De fet, si alguna "batalla" té pendent Barcelona és precisament aquesta. L’accés a l’habitatge, la pèrdua d’identitat, la llengua (recordem les reaccions davant l’obra de teatre catalanòfoba promoguda per l'Ajuntament, o davant la gelateria de Gràcia), la sensació d’explusió, la gent estomacada davant les urnes; tot plegat és el mateix: terra. Barcelonins. Catalans. Certament, de vegades l'independentisme és massa reactiu i ha d'oferir també una proposta material, materialitzable. Des d'aquí n’hem anat exposant algunes, de manera repetida. Barcelona no s’està obrint, s'està madrilenyitzant; la crisi de l'habitatge no és una mala "gestió de l’èxit”, sinó la d’un clamorós fracàs; caldrà establir, ni que sigui temporalment, polítiques proteccionistes per als barcelonins; tornar a una economia de classe mitjana, especular menys i crear més; les superilles tenen sentit en illes naturals, com l'entorn de la Sagrada Família o la plaça Catalunya, no en artèries capricioses o en espais artificials. De fet, pacificar artificialment no ha tingut mai sentit enlloc. Ni per a un carrer, ni per a una ciutat, ni per a un país.