Josep Maria Planes, un home que no va fugir

Tria J.M CasasúsFa un any em donaven la nova. Al dolor punyent que em produïa s’afegia la sorpresa. Jo estava convençut, i com jo la majoria dels amics de Josep Maria Planes, que aquest era fora de Barcelona. La seva sort, per això, no m’anguniejava. Tants d’altres ciutadans, amb relleu i sense, que no se sabien amenaçats en la seva vida com era Josep Maria Planes, havien fugit de Catalunya, que semblava impossible que el nostre malaguanyat company encara estigués a Barcelona i que la seva persona pogués esdevenir penyora i botí dels assassins, d’aquells mateixos assassins que han deshonorat amb llurs actes la Revolució i que han passat a la història amb el nom antigramatical d’”incontrolats”. Recordo les hores d’angoixa que vaig passar, després de les gestions inútils per a rescatar el desaparegut. El seu cadàver era trobat, desfigurat, en un recó de carretera. L’hora de l’enterrament no era feta pública i només uns quants amics amatents acompanyaven els germans en el seguici. L’endemà havíem de passar per una nova tristesa: el nostre diari no podia dedicar amb tota llibertat un recordatori emocionat al company que desapareixia. Només uns mots d’aparença freda, inexpressius, mutilats encara per una censura que s’exercia més damunt l’ambient del carrer que damunt les galerades del diari, registraven el fet i el lamentaven. Els qui recordin aquells dies d’agost del 36 i tants d’altres que els succeïren, els qui pensin en els periodistes barcelonins que, a altes hores de la nit, retiraven, sols i inermes, pels carrers solitaris de Barcelona; els qui recordin les llistes macabres de l’Hospital Clínic, i l’exemple tràgic que era la mort de Planes d’una intolerància que no s’aturava, comprendran aquella nota i es faran càrrec, tanmateix, del dolor punyent que havien de sentir els que la redactaren. En aquells dies de fugides contínues Josep Maria Planes no havia fugit. Els seus companys, que el creien absent, els seus amics que rebien amb estupor la nova de la seva mort, havien de seguir el seu exemple. I el seu exemple era aquest: seguir a Catalunya, a Barcelona, a complir el deure, a servir la Pàtria i la Llibertat. Restar en el lloc de combat, mal fos amb una trista ploma per tota arma, per combatre els enemics de Catalunya i de la República. [...] No fugí, i caigué en la batalla, que sovint feia víctimes entre els germans d’un mateix camp. Al cap d’un any de la seva mort, la seva figura enyorada pren l’autèntic caràcter d’un lluitador antifeixista i d’un servent heroic de la intel·ligència.