Els joves de Manlleu: per què alguns han d'amagar-se més?

“A José Manuel, que va morir a la seva cabana”. Aquesta era la dedicatòria del meu primer llibre, publicat el 1982, que recordava el noi de catorze anys que feia uns mesos havia mort cremat a la seva cabana —al seu refugi—, al territori límit de la ciutat, prop d’on després arrelaria TV3. He tornat a pensar en aquest primer drama de la meva vida professional escoltant la notícia de la mort de cinc adolescents, també a mans del foc, també en el seu refugi, ara més urbà. Tot i que la història no torna, no puc deixar de rememorar com, dècada rere dècada, els nois i noies adolescents cerquen els seus espais de companyia solidària i d'afecte, i, especialment, com alguns, mancats d'altres espais i companyies, hi busquen un refugi de la societat adulta. És la perifèria adolescent més enllà de la perifèria de la ciutat: joves al marge de la societat al marge.

Podria passar, imatge rere imatge, de les coves on s’acabava la “Ciutat sense llei” (el barri de Sant Ildefons de Cornellà) a les cabanes als meandres del riu Llobregat, el territori del que després serien àrees comercials o, si continués cap a Barcelona, les estacions de metro mai usades. I en aquestes imatges hi ha sempre la necessitat dels nois i noies adolescents —en temps d’adolescència obligatòria— de trobar un espai lluny de la mirada de les persones adultes; en el seu cas, a més, producte de la necessitat de compartir vides al marge. Això no ha canviat. Territoris de la perifèria; comunitats al marge; adolescents de la societat al marge que són marginats dins la seva adolescència.

No sé res de les vides desaparegudes que avui són notícia. Però sí que sé de tot allò que —sembla— amaguen, i que els adults mirem de no mirar. Potser no miràvem el barri, un territori en què alguns joves només es poden sentir bé en un traster. Els límits de la ciutat urbanitzada ara són els límits no habitats d’un bloc. Potser no miràvem les llars. Els habitants joves només poden trobar vida al carrer. A casa no hi ha lloc per a tots. De la mateixa manera que, fa dècades, s’havia de sortir del menjador per desplegar el plegatín, ara, al sofà, no hi cap tothom.

Potser aquests adolescents catalans de famílies sense DNI estan entre persones adultes que no acaben d’entendre les seves adolescències. Potser parlem d’adolescents d’aquí que comproven cada dia que no formen part de la societat jove d’aquí. No en sé res, de les seves vides a l’institut. Però vista la conformació del grup, no tinc clar si podien enamorar-se de qui volguessin.

Podria explicar com, quan als barris un de cada dos habitants eren joves, intentàvem trobar, en el nostre treball de carrer, bars “benèvols” que els deixessin estar-s'hi sense consumir. O parlar de com, en municipis molt diversos d’arreu de l’Estat, els veïns es queixaven de trobar-se el carrer ocupat pels joves —per determinats joves—, però si aconseguien un “garatge” per reunir-se, aquells mateixos veïns protestaven perquè ves a saber què feien dins. Quan els casals de joves van començar a existir, va començar la batalla per aclarir qui hi podia entrar. Alguns, tot el que poden fer és mirar-s’ho des de la vorera de davant. Comproven fàcilment que no és el seu lloc.

Per què, després d’un drama, sempre diem "No sabíem"? Què és el que no sabíem? Per què algunes vides són especialment desconegudes? Per què algunes vides han d’amagar-se més? Són marginacions velles i noves en societats injustes, que exclouen per sistema i que obliden singularment qui va naixent i creixent en aquesta marginació. I les generacions que neixen en territoris marginals només perceben que, si en tenen algun, el futur es troba als marges.

És curiós sentir a dir que no sabien res a qui reclama duresa penal al carrer i compra vots de veïns prèviament atemorits. Si no són al carrer, on són? És curiós escoltar qui es queixa de l’enorme diversitat de l’escola i que atribuirà els mals resultats del pròxim informe PISA als que no acaben de ser d’aquí. No hem sortit de la construcció social de les “males companyies” i no ens preocupa gens construir algun grau de convivència jove. És curiós sentir a dir que ningú en sabia res, de les seves vides quan s’acabava l’escola. Eren vides totalment ignorades, viscudes en solitud?

Fa uns mesos vaig escriure un epíleg per a un text sobre la història de les polítiques de joventut. Acabava així: “De la mateixa manera que 'abans', avui, també, la política consisteix a crear i posar en marxa les formes adients per donar resposta a necessitats… a necessitats joves”.