Jugant a la confusió amb el català

L’alcalde Albiol se suma a algunes demandes del Pacte Nacional per la Llengua, el PP el renya, Illa el felicita i Albiol es matisa a ell mateix en castellà i amb una bandera espanyola al darrere per calmar el seu partit, però el guany d’imatge ja està fet. Albiol, que el 2023 es va imposar a Badalona apallissant els seus adversaris amb l’enormitat del 55% dels vots (18 regidors el PP, 4 el PSC, 2 ERC, 2 els Comuns, cap regidor ni per a Junts ni per a Vox), és un candidat catch-all, que ho arreplega tot, i ja ha demostrat que sap com fer-ho perquè el votin, a part dels seus, els antiimmigració, els socialistes i els independentistes. O sigui que si el partit s’enfada amb l’únic èxit gran que pot exhibir a Catalunya, ja s’ho farà.

Mentrestant, el president Sánchez i el ministre Albares parlen de la realitat plurilingüística d’Espanya, i a propòsit de l’oficialitat del català, el basc i el gallec a la UE, diuen que Espanya fa 40 anys que espera aquest moment. Primera notícia. Al PSOE li ha calgut dependre dels vots dels independentistes per investir Sánchez per permetre l’ús del català al Congrés i negociar el català a Europa.

Albiol ha parlat de la necessitat de protegir el català perquè no s’extingeixi, mentre recomana que l’exigència del català no el faci “una llengua antipàtica”. Una mica de cura amb les paraules. Si el seu partit i els mitjans afins s’han passat dècades vivint de pintar el català com una nosa i si els tribunals el converteixen en un problema (sense comptar l’herència històrica anticatalana, que ve de sèrie), dir que la llengua és antipàtica és tant com culpar la víctima. La solució, tothom la sap: les llengües no són ni simpàtiques ni antipàtiques. Són necessàries o no ho són. I perquè sigui necessari, el català ha de ser tan obligatori a Catalunya, al País Valencià i a les Illes Balears com ho és el castellà.