Juliol

Ha passat ja el mes de juny, ple de focs i calor. El foll estiu on som, que deia Carner, com serà? Suposo que serà horrorós, amb una calor insuportable, amb les autopistes plenes de camions i d’accidents, amb les platges a vessar de gent untada, amb morts a Melilla o a Ceuta, amb una Barcelona plena de creueristes, que en diuen, amb una evaporació cada dia més perceptible de la llengua del país, amb, amb, amb… amb tot el que vulguin. 

Miro d’escapar-me de la nostàlgia, procuro esquivar els records mítics dels estius de la meva joventut. Vull enfrontar-me amb el món real, amb l’estiu tal com és, no vull amagar el cap sota l’ala, vull fixar els ulls en l’horror. 

Una amiga meva a una seva nebodeta que no treia els dits del telèfon en tot el sant dia li va dir: se’t posaran els dits com porres. És igual, li va contestar ella, ja ens agradarem. Sí, esclar, si tots els hi tenen, és igual. Serà una mutació col·lectiva. I s’agradaran, certament. Ara prou que s’agraden els joves amb aquest horror dels cossos tatuats, prou que s’agraden vestits estrafolàriament com per actuar en una Eufòria perpètua. El gust, si és que es pot parlar de gust, canvia i el nostre món s’esllavissa cap al kitsch a passes de gegant. I què? La història europea està plena de canvis i de disbarats com aquests que ara em preocupen. Tot perquè estic ple de nostàlgia de la joventut, tot perquè penso que jo mai no tindré els dits acabats amb un porra. La mutació en curs ja no m’afectarà. És el problema de viure massa anys. 

L’altre dia, la Institució de les Lletres Catalanes ens va homenatjar als escriptors que fem vuitanta anys aquest any i a un que en fa noranta, Joaquim Carbó. Ens van reunir a tots al Palau Robert, ens van fer fotografies, ens van filmar i ens van fer entrevistes. Tot per a la posteritat… Era com una avantsala de la posteritat. Després es va acabar amb un dinar al Roig Robí on vam xerrar, vam dir bestieses i coses serioses. Carbó va dir que ens feien aquell dinar a veure si els vellets la palmàvem d’una vegada. Tot plegat una mica còmic i una mica patètic. El menú estava calculat per a estómacs febles i paladars no gaire amants de les novetats. Un entrant amb croquetes de rostit i de bacallà. Fàcils de mastegar. I per a dentadures atrevides, pernil ibèric, i per a papil·les ja desposseïdes, un filet d’anxova. Carn o peix? El peix era bacallà, en la vella fórmula de Mercader, és a dir un tros de morro sobre un llit d’espinacs, cobert per una mussolina d’all gratinada. Però tot adaptat. Els espinacs es van convertir en una crema d’espinacs, no fos cas, i la mussolina era tan lleu que no es notava gaire. Però era bo i ben fet. Per als atrevits carnívors una mena de tagliata de filet a la planxa. Les postres, crema de iogurt amb sorbet de mandarina o bé gelat de torró amb merengue per als més agosarats. Tot excel·lent, no cal dir-ho, atesa la tradició del restaurant. Després va arribar la sorpresa: el pastís d’aniversari amb una sola espelma que va bufar Joaquim Carbó com a més vell entre els vells. El pastís era un notable clafoutis, de cireres, com ha de ser, una fórmula benèfica, només faltaria. Els ho explico amb detalls perquè cap dels periodistes no ho ha fet a les seves cròniques. I tots contents cap a caseta a fer la migdiada. No sé si d’aquí deu anys, que jo en tindré noranta si hi arribo, potser es repetirà la festa o potser no hi haurà festa i ni tan sols hi haurà Institució de les Lletres catalanes. Potser tot quedarà abolit per un president de la Generalitat de Vox. En deu anys poden passar tantes coses…

Però no avancem els esdeveniments. Encarem-nos a l’estiu que ens espera. Polítiques tèrboles, aquí, allà i a Europa. Crims contra els homes i les dones que fugen d’unes condicions de vida impossibles, guerres més pròximes o més llunyanes. Calor desmesurada i incendis incontrolables. Invasió de turistes i de virus innominats. 

Josep Carner, sempre Carner, atabalat per un estiu tòrrid, impreca al sol: “Oh sol, oh tu que arbores el món de viu en viu, / capell de flames de l’estiu, / de vegades, amb l’ànima rebeca, / maleiria el teu gran urc de sobirà / no fos que, en davallant la nit, sé respirar / l’olor dels meus estius d’infant en l’herba seca”.

Sempre el consol ens ve dels records. Però Carner en sabia, de respirar l’olor dels seus estius d’infant. Jo em temo que ja no en sé. I aquesta llosa de plom terminal que pesa sobre el país, sobre la nostra llengua i els nostres costums, sento com ens esclafa a poc a poc sense que ens n’adonem.