L’apologètica de Ramon Llull davant de l’islam (1989)

D’un extens article acadèmic d’Anthony Bonner (Nova York, 1928 - Mallorca, 2025) a Estudi General. Revista de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona (n. 9, 1989). Format en Teoria de la Música a Harvard i a París, crític musical del Herald Tribune en els anys 1950, activista a les Balears en defensa de la natura, Bonner, polifacètic i erudit, va morir el passat dilluns. Membre corresponent de la Secció de Filosofia i Ciències Socials de l’IEC, era un dels més acreditats experts en la vida i obra de Ramon Llull (Palma?, 1232/1233 - Palma, 1315/1316).

[...] Hem de comprendre un poc la situació política i ètnica de la península Ibèrica en el segle XIII, els temps de Ramon Llull. Els estats cristians d’aquesta península, després de l’estancament d’un segle i quart davant dels dos immensos imperis nord-africans –el dels almoràvits, seguit pel dels almohades–, de sobte, amb l’esfondrament del segon d’aquests dos, veieren obertes les portes d’Al-Àndalus. En l’espai de només vint-i-dos anys (1226-1249) incrementaren els seus territoris en un 50%, mentre que les possessions musulmanes es reduïren des de la tercera part de tota la península Ibèrica al petit regne de Granada. Els resultats afectaven els regnes cristians de manera diversa. Mentre que Castella, nació d’uns tres milions d’habitants, havia conquistat uns 300.000 musulmans a Andalusia (un increment de només un 10%), Catalunya i Aragó, amb una població combinada de mig milió, trobaren que només a València havien conquistat devers 150.000 habitants, que, afegits als devers 50.000 de les Balears produïen un increment d’un 40%. [...] ¿Quina era la reacció de la societat, de la corona i de l’Església respecte al fet d’haver absorbit gent d’altres religions de cop i en nombre tan gran? Pel que fa a la societat en general, mentre que hi havia prou treball i terres a conrear, la necessitat de trobar agricultors i artesans, i de trobar capital, va fer que musulmans i jueus, fossin, si no sempre benvinguts, almenys tolerats. [...] Pel que fa a l’Església, no pot sorprendre que la seva actitud estigués menys d’acord en mantenir aquest statu quo, i més doctrinària. [...] Una figura dins l’apologètica catalana del segle XIII era –és clar– Ramon Llull. [...] Ell sembla que tenia un ordre de prioritats clar i objectiu. L’islam, l’única religió mundial capaç de confrontar la cristiandat amb eficàcia en els plans intel·lectual, espiritual, polític i militar (aquests dos darrers simbolitzats pels homes del segle XIII en la possessió de la Terra Santa per part dels musulmans), era per a ell el fitó principal, sense cap mena de dubte. És per això que va fer tres viatges missioners al nord d’Àfrica; és per això que seguia insistint en la necessitat de convertir els mongols de l'Iran (no tan sols, és clar, per la salvació de les ànimes, sinó també a fi de trobar una aliança contra la primera potència islàmica de l’època, que era Egipte) [...]. A Vida coetània, Ramon Llull ens diu sobre la seva primera disputació amb musulmans a Tunis l’any 1293: “Convocant a poc a poc d’un dia a l’altre els més versats en la llei de Mahoma, Ramon els digué, entre altres coses, que ell coneixia bé els fonaments de la llei dels cristians en tots els seus articles, i que havia vingut a fi que si, després d’oir els fonaments de la llei de Mahoma, i de sostenir amb ells una disputació sobre això, els trobava més vàlids que els arguments dels cristians, ell es convertiria a llur secta.” [...] El plantejament apologètic de Ramon Llull era fredament pensat, conscientment dirigit cap a l’“altre” [...].