L'auge de les violències sexuals digitals

Aquesta setmana presentàvem les principals dades de l’Enquesta de Violències Sexuals del Departament d’Interior. Unes dades preocupants que haurien de sacsejar qualsevol, però que alhora ens permeten construir una radiografia de la greu problemàtica i l’impacte que tenen aquestes violències. Que dues de cada tres dones catalanes (el 67,3%) hagin patit violència sexual al llarg de la vida, i que un 15,5% n’hagin viscut en l’últim any són fets que trenquen de manera definitiva la ficció que la violència sexual és excepcional o circumstancial. És estructural, persistent i profundament arrelada, i, encara avui, només un 6% de les afectades les denuncien.

Una violència que, tal com indiquen les dades, travessa generacions, espais públics i privats i relacions de parella, i que continua silenciada. Un silenci que no és resignació ni passivitat de les dones, sinó que encara respon a la desconfiança institucional, la dificultat d'identificar les situacions de violències (moltes, normalitzades i interioritzades), i que evidencia la por a les represàlies i al pes social que recau encara sobre qui les pateix en forma de culpa o vergonya.

Però la segona capa del problema també és colpidora: la violència sexual digital es consolida i augmenta. Quasi una de cada quatre dones a partir dels 15 anys ha estat víctima d’agressions digitals: enviaments no desitjats d’imatges, pressió sexual en línia, extorsió, difusió de continguts íntims o comentaris degradants. Aquestes formes de violència són reals i l’únic que canvia és el mecanisme, perquè ara per agredir n’hi ha prou amb un mòbil, una pantalla i la sensació d’impunitat que proporciona l’anonimat. I tot això genera un dany molt elevat. De fet, l’amenaça de difusió de continguts íntims apareix com el segon fet amb més impacte psicològic només per darrere de la violació. 

Aquest augment de la violència digital no passa en un buit ideològic. S’emmarca en un ecosistema que creix en paral·lel, la masclosfera. Uns espais digitals que amb la complicitat d’influencers i youtubers colonitzen l’espai virtual amb desinformació, per exemple amb el negacionisme amb relació a la violència masclista, normalitzant la misogínia, reescrivint la desigualtat com si fos un “privilegi femení” o construint narratives que culpen les dones de la seva pròpia victimització. Aquest discurs no és banal ni anecdòtic, perquè busca configurar mentalitats, especialment entre nois adolescents i joves. La masclosfera no només amplifica el menyspreu. També proporciona justificació, ofereix un sentiment de comunitat i legitima comportaments que desemboquen en violència (física, sexual o digital).

És un submon que dilueix la responsabilitat individual dins d’un discurs col·lectiu de rebot contra la igualtat: és més fàcil pensar que elles s’han passat amb la igualtat, que les denúncies són falses o que són "unes exagerades", i negar així la violència masclista, que no revisar-se per veure què no estem fent bé. Sempre és menys costós i més còmode pensar que el problema és a fora i no a dins, i mantenir així els propis privilegis per seguir apoltronat. Com advertia bell hooks: “El patriarcat no necessita reinventar-se; només adaptar-se per sobreviure”. I avui s’adapta perfectament al món virtual.