L’escultor Maillol i la Mediterrània (1944)
De l’article –traducció pròpia– de Joan Teixidor (Olot, 1913 - Barcelona, 1992) publicat a Destino (14-X-1944) arran de la mort de l’escultor Aristides Maillol (Banyuls de la Marenda, 1861 - 1944). És dels artistes inclosos a l’exposició Els Nabís: de Bonnard a Vuillard, que es pot veure a la Pedrera fins al 28 de juny. Foto: escultura Mediterrània, de Maillol, datada de 1902-1923 en el Catàleg de l’Exposició Maillol 1979 (Obra Cultural de La Caixa, 1979).
Un telegrama de Nova York confirma les notícies indirectes que els nostres amics empordanesos havien ja recollit sobre la mort sobtada d’Aristides Maillol. No hi ha pas cap dubte que el gran escultor de Banyuls ha deixat d’existir, tancant-se amb la seva mort un dels capítols més decisius del nostre Art contemporani. Maillol ha mort als vuitanta-tres anys. Però en la seva obra actual no es veia ni la més lleu ombra de cansament. Fins a tal punt era viva i puixant la seva obra en curs, que comprenem que l’artista estigués segur d’arribar a l’edat dels cent, afirmació que va recollir dels seus llavis el pintor Sunyer. Si pensem en les seves darreres obres, en aquesta meravellosa Harmonia, com un parèntesi màgic entre les imprescindibles fotos de guerra de les actuals revistes, és lògic que puguem dir que en aquest cas, humanament parlant, la mort s’ha avançat en la seva comesa. [...] En Rodin i en Maillol se sintetitza tota la dramàtica aventura de l’escultura moderna. Aquests dos noms signifiquen els dos pols oposats d’una violenta pugna estilística. En Rodin, la forma rep l’èxtasi de tots els impressionismes. Home del Nord, posa en les seves obres de tità tota la força de la seva extraordinària consciència expressiva: però defuig els límits categòrics i en la seva plàstica s’empelta, a través de tots els naturalismes, el somni romàntic de les significacions musicals i poètiques. [...] Enfront d’aquesta dramàtica pugna de Rodin per buscar límits més lliures i indeterminats per a l’escultura, l’escultor Maillol aixeca la senyera d’una mediterrània claredat amiga dels contorns. [...] La reacció de Mallol liquida ràpidament tots els excessos postrodinians. No és pas un dels mèrits menors de la seva obra el fet d’haver constituït la primordial influència de tota l’escultura europea del nostre segle XX. Maillol inicia un moviment integrador que és acollit favorablement per la nova sensibilitat. És el Sud –pensem en Cézanne– en pugna victoriosa contra el Nord. Quan s’analitzi detalladament l’esforç d’aquestes darreres dècades, és segur que l’obra de Maillol ha de merèixer un valor de símbol, sobretot si ens fixem que en el cas del nostre escultor l’esforç desapareix aviat per tal de donar lloc a la serenitat d’allò que s’assoleix amb plenitud de mitjans i d’intenció. Realment, si Maillol s’hagués aturat en la seva primera fase de reacció, no li hauria mancat pas la glòria de precursor; però sí, en canvi, la major i definitiva d’artista superior a la seva època. [...] Maillol ens ofereix en la seva obra la proximitat de la terra i de la sang. Enfront d'aquestes formes robustes, plenes, d’una puresa i un assossec quasi animals, d’una palpitació tan ardent i segura, és impossible no reconèixer l’aire i el sol del seu Rosselló nadiu. S’assoleix l’harmonia de la síntesi partint de l’immediat i primigeni. En això rau la força superior de la seva obra. [...]
Joan Teixidor, 1944