De l'oficialitat a Europa a l'oficialitat a Espanya

Com era del tot previsible, el Consell d’Afers Generals de la Unió Europea d'aquest divendres no ha aprovat l'oficialitat del català, el gallec i el basc a les institucions europees. Tot indica que la petició que va fer el govern espanyol aviat farà dos anys ha entrat en una fase d'hibernació. En termes realistes, a curt termini les úniques circumstàncies que poden millorar l'estatus del català a les institucions són un acord de la mesa del Parlament Europeu per permetre'n l'ús a l'Eurocambra i, sobretot, la signatura de l'Acord d'Associació entre Andorra i la Unió, que entre altres coses faria necessària la traducció d'un bon nombre de normes europees al català, començant pel text mateix de l'Acord.

A primera vista, la petició espanyola ha encallat perquè segueix sense suscitar la unanimitat dels estats membres; en realitat, el problema de fons és la falta de consens de què parteix la petició a Espanya. Sense les trucades del Partit Popular als seus socis europeus, avui les coses serien possiblement diferents.

Els presidents basc, Imanol Pradales, i català, Salvador Illa, van tenir la noble iniciativa d'adreçar-se als estats membres en suport de l'oficialitat del català, el gallec i el basc. Els dos presidents no van caure que la seva maniobra, que volia mostrar determini, era una mostra de feblesa. Vist des de Brussel·les, la pregunta era òbvia: si a Espanya hi ha sis comunitats autònomes on el català, el gallec o el basc són oficials, com és que la carta només la van signar dos presidents?

Quan va declinar afegir-se a la iniciativa epistolar dels seus col·legues basc i català, el president gallec, Alfonso Rueda, va afirmar que "la Junta de Galícia té clar que hi ha decisions molt més importants per al futur del gallec que incrementar el seu ús administratiu a la Unió Europea". (Ara no hi podem entrar, però moltes d'aquestes decisions les hauria de prendre la Xunta, precisament.) Un cop bloquejada la petició d'oficialitat a la Unió, la reflexió de Rueda podria resultar instructiva. En comptes de perseverar en l'oficialitat del català, el gallec i el basc a la Unió Europea, encara que soni paradoxal potser el que toca ara és assegurar-ne l'oficialitat a les comunitats autònomes on són oficials.

Les autoritats catalanes coneixen el problema. Un dels nou "horitzons" del Pacte Nacional per la Llengua, signat el passat 13 de maig, va precisament d'oficialitat: es tracta d'assolir "una llengua plenament oficial de iure i de facto a les institucions públiques, a les empreses i als serveis". El plantejament del Pacte, però, té dos problemes. Com en el cas de l'oficialitat europea, el Pacte preveu mesures que no depenen de les autoritats catalanes; sorprèn que el Pacte pretengui "aconseguir que l'administració general de l'Estat assumeixi l'oficialitat plena del català" sense que el govern espanyol sigui un dels signants del Pacte. D'altra banda, el Pacte no diu res sobre com contrarestar la principal força contrària a la normalització de les llengües oficials diferents del castellà, que ara mateix no és el govern espanyol sinó el poder judicial.

Des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de 2010 s'està imposant una línia jurisprudencial que interpreta la doble oficialitat lingüística en termes d'estricta igualtat i en aquest marc tendeix a condicionar o prohibir qualsevol desequilibri a favor de les llengües diferents del castellà. El cas més recent és la sentència del Tribunal Suprem que acaba de confirmar la sentència del Tribunal Superior de Justícia del País Basc de 2023 que va declarar nuls un seguit d'articles del decret 179/2019 sobre normalització de l'ús de les llengües oficials a les institucions locals basques, tot donant la raó al recurs presentat pel partit polític Vox.

En un estat de dret (en principi), l'única manera de contrarestar aquest tipus d'activisme judicial és reforçar la protecció legislativa de les llengües. Un cop aparcada l'oficialitat a la Unió Europea, potser caldria posar-se a treballar en una llei espanyola de llengües que blindi, com se sol dir, l'oficialitat de les llengües espanyoles diferents del castellà, amb els reequilibris necessaris que permetin, com va dir el Tribunal Constitucional en una sentència històrica, "corregir situaciones de desequilibrio heredadas históricamente". I tot això abans que el principal partit de l'oposició arribi al govern espanyol i impulsi la seva pròpia llei per perpetuar el desequilibri entre les "llengües cooficials" i la "llengua oficial comuna".