He estat uns dies sense veure una persona amb la qual em relaciono cada dia, d’aquelles amb les quals tens converses de manteniment i, de tant en tant, intercanvies alguna broma ràpida i fins demà, perquè tots anem per feina. En retrobar-la, li vaig preguntar on havia estat durant la seva absència, i encara no havia lligat dues frases seguides que es va desfer en llàgrimes per explicar-me el trasbals que li està causant la situació cada cop més dependent de la seva mare. L’estima incondicionalment, però ha comprovat que si no hi posa una distància física i emocional s’ofegarà, una conclusió a què ha arribat després d’unes quantes puntades de culpabilitat a la consciència no exempta d’hiperresponsabilitat com a filla (més llàgrimes), però que ja no es discuteix a ella mateixa per una raó òbvia de supervivència (aixeta a raig). Qui ha passat per això sap que és una època fatal de la vida adulta, perquè tots els implicats pateixen, perquè sovint les cures recauen sobre les dones i perquè el desenllaç està escrit i no és precisament feliç.
Aquella confessió tan personal i emocionada entre personatges secundaris de les nostres respectives pel·lícules em va commoure i em va fer pensar en la quantitat d’històries que podrien venir al darrere d’un simple “Com estàs?”. Només va ser una conversa breu, a peu dret, però desfogar-se i verbalitzar que ella també necessitava viure li va fer bé. I em va confirmar que, en el fons, tothom porta enganxada una etiqueta de “fràgil”, però que fem el cor fort perquè no ens podem permetre el luxe d’enfonsar-nos.
