L’hegemonia com a construcció d’un sentit comú

S’entén molt bé que Ciutadans i UPyD, aprofitant que són partits nous i no arrosseguen l’ara pesant llosa de la Transició, facin de la seva ambigüitat sobre l’eix social una marca de la casa. I s’entén perquè posen tant l’accent en l’eix nacional que de vegades no se sap si hi ha vida ideològica més enllà. Però ¿té sentit que Podem, un partit entre chavista i gramscià, se’ns pretengui desmarcar de l’eix dretes-esquerres? Només en té si entenem la política -darrere Gramsci hi ha Maquiavel- com una estratègia per arribar al poder; si entenem que el partit d’Iglesias només podrà bastir una nova hegemonia si té la capacitat -en paraules del filòsof argentí Ernesto Laclau- de presentar el seu projecte particular com si encarnés l’interès general.

Alguns ho simplifiquen afirmant que ara els de Podem ja diuen que no són d’esquerres. És fals i és no entendre res. Iglesias i els seus en cap moment han negat ser d’esquerres: tenen molt clar que són d’esquerres. Al que es neguen és a acceptar com a terreny de joc dialèctic el tradicional eix dretes-esquerres i l’univers simbòlic que hi va associat. Per què?Perquè és un eix i un univers que els encasella, que els fa perifèrics (antisistema), i l’única via per constituir-se en nova hegemonia ideològica -i a això aspiren ells- és construir un nou sentit comú, un nou terreny de joc, que condemni a la irrellevància, a la inintel·ligibilitat, els que es neguin a entrar-hi.

És un enfocament que, més enllà de Podem i les seves cuites, en enfronta a dues veritats que rarament mirem a la cara. En primer lloc, ens obliga a veure el sentit comú -aquest pòsit d’idees que ja no qüestionem perquè les considerem irrefutables- com un sentit comú. Comú, per tant, només per a certa gent en un cert moment. I, en segon lloc, ens fa plenament conscients que el que fa significatius i eficaços -o irrellevants i incomprensibles- els conceptes i els arguments que fem servir per convèncer els altres és el sentit comú d’aquests altres, que marca així els límits d’un terreny de joc.

Idees de l’eix social, com que si l’economia creix creix el benestar general i només creix si es desregulen els mercats, han sigut fins ara part substancial del nostre sentit comú. L’esquerra a l’esquerra del PSOE no ha parat de predicar-hi en contra sense posar mai en perill el bipartidisme. Idees de l’eix nacional, com que aprofundir en l’autogovern autonòmic és el mal menor per a Catalunya, eren al nucli del nostre sentit comú no fa tants anys. Els partits independentistes, dient el mateix que ara, eren quasi exòtics.

L’únic element del vell sentit comú que cap crisi ni cap habilitat dialèctica sembla que pugui fer trontollar és el que fa que una majoria d’espanyols vegin Espanya com una nació. Ara falta que també en l’eix nacional Podem i les forces que s’hi uneixin per constituir una nova hegemonia siguin capaços de desmarcar-se del vell univers simbòlic. Mentre no ho facin, i és dubtós que ho facin mai, el seu sentit comú no serà el nostre.