La línia divisòria i la Transició

S’exhaureixi o no la legislatura, la política espanyola ja viu a l’expectativa de les pròximes legislatives. Reflexiono sobre dos aspectes relacionats que les condicionaran en un grau màxim: l’auge –o no– de Vox, i la vigència de la qüestió catalana en el debat general espanyol.

Vox té arrels espanyoles. La nostàlgia del franquisme d'alguna gent gran, la seva idealització per part d'alguns joves, i el model territorial com a obsessió. Però també beu d’una onada mundial profundament hostil a la democràcia i a les sobiranies supraestatals. Si aquestes forces prevalen a Europa –és a dir, si a més d'Itàlia, entren en o condicionen els governs de França, Polònia i Espanya–, serà la fi del projecte europeu per a una –o potser dues– generacions. El fracàs serà segellat per una derrota a Ucraïna beneïda amb una abraçada fraternal de Putin i Trump. Penso, però, que és aquesta connexió internacional la que pot ajudar a contenir Vox. La seva alineació amb Trump és el seu punt dèbil. No és creïble que un Trump que vol destruir la UE respecti la sobirania dels estats europeus. El votant nacionalista que podria votar Vox difícilment es podrà sentir còmode amb una opció política que li ofereix ser súbdit de Trump. Si el PP juga bé les seves cartes –si s’enfronta a Vox i deixa de fer-li la gara-gara–, aquests votants poden ser seus.

Vista des de Catalunya, la vigència de la qüestió catalana en el debat general espanyol és desoladora. El 2017 la meva esperança era que, si durant dues legislatures teníem a Catalunya governs prou pragmàtics per treure de l’experiència del Procés la conclusió que calia avançar amb prudència, la qüestió catalana perdria centralitat i esdevindria un tema menor a la contesa electoral, simplement perquè el rendiment en vots arreu d’Espanya seria escàs. Crec que hem tingut aquests governs pragmàtics i que en conjunt s’ha actuat amb prudència. Però, així i tot, a les pròximes eleccions hi tornarem a ser. El PP –fent seguidisme de Vox i d’Ayuso– no ha pogut resistir fer oposició al govern de Sánchez carregant contra qualsevol mesura que satisfés demandes catalanes encara que, com en el cas del model de finançament, fossin molt favorables a les autonomies on governen. Pensen, i poden tenir raó, que això els dona vots, més dels que perden a Catalunya. Ho comprovarem a les eleccions.

Registrat aquest estat d’opinió respecte a Catalunya, sòlid com una roca i probablement majoritari a Espanya, em pregunto: ¿com és possible que tinguem una Generalitat amb un grau d’autogovern que no ens satisfà, però que és superior al que aquesta majoria voldria i al que teníem en els temps de la República? Doncs ha de ser perquè aquestes coses passen només en circumstàncies extraordinàries. El període de la Transició, a la sortida del franquisme, va ser un moment en què aquestes circumstàncies extraordinàries es varen donar. No es donaven, en canvi, en el temps del Procés, tot i una empenta popular comparable o superior a la de la Transició. Em temo que la polarització ha portat a una part de l’esquerra i al catalanisme a menystenir la Transició. A la llum del present em sembla clar que, en la negociació entre els que volien frenar –la gent d’Armada– i els que volien canvis de llarg abast, es va arribar a un equilibri que va obrir un període de progrés democràtic a Espanya i de progrés en l’autogovern a Catalunya. Avui, els hereus d’Armada estan guanyant força i em sembla que la política sensata és intentar establir una línia divisòria que no sigui entre dreta i esquerra sinó, una altra vegada, entre els hereus d’Armada i els hereus dels qui van fer possible la Transició. Aquesta línia deixa rotundament Vox a l’altra banda. També hi deixa una part, que no puc quantificar però que és lluny de ser el tot, del PP. Penso que seria savi, d’aquí a les eleccions, fer de l'enfortiment de la línia el criteri orientador de la política. Què en traurem, d’impulsar agendes o accions que augmentin la probabilitat que Vox sigui al govern? Si les coses van mal dades i entrem en un període difícil, hi haurà, tard o d’hora, represa. Qui recordarà llavors les petites victòries o derrotes tàctiques que genera la competència electoral amb espais polítics veïns? És més probable que es recordi una obra de govern ben feta. És el que ens hauria de motivar ara.

M’he referit a Vox, però no a Aliança Catalana. Aquesta no és un perill per a la democràcia. És simplement irrellevant per a tot, excepte per al catalanisme. El "sols, purs i pocs" és un perill mortal.