12/11/2022

La llei trans i les lluites pel poder

3 min
Manifestació a Madrid a favor de la 'llei trans'.

La proposta d'eliminar els requisits mèdics per reconèixer la identitat de les persones trans va ser un projecte que el mateix PSOE va presentar la legislatura passada amb un contingut bàsicament idèntic. Aquesta llei que no es va arribar a aprovar va comptar amb el suport de tot el partit, també d'algunes socialistes que avui se li oposen ferament, i fins i tot va comptar amb l'aval del PP. De fet, hi ha normes semblants en onze comunitats autònomes de tot signe polític. Avui, tot i això, l'aprovació de la llei trans que impulsa el ministeri d'Igualtat està en perill. Què ha passat?

En aquest interval s'ha produït una guerra cultural d'alt voltatge iniciada pel sector del “feminisme històric” del PSOE, que va començar aquesta campanya el 2019 quan l'autodeterminació de gènere no era una preocupació social. Llançaven així una guerra contra Podem i Irene Montero, a la qual veuen com a usurpadora del ministeri d'Igualtat i, de passada, contra el feminisme de base alineat amb els drets trans. A més, aquest sector havia donat suport a Susana Díaz a les primàries del partit del 2017 en què va sortir elegit Pedro Sánchez. D'un dia per l'altre es van quedar sense càrrecs, sense poder i sense diners per greixar la xarxa clientelar. Necessitaven instal·lar-se simbòlicament una altra vegada com el “veritable feminisme” per intentar recuperar les seves posicions de govern en la propera legislatura. Les lluites de poder als partits sempre es disfressen amb continguts ideològics. Així, els drets trans, que mai els havien preocupat especialment, de sobte es van convertir en un perill essencial per a “les dones” que diuen representar i en nom de les quals parlen.

Van ser, doncs, les iniciadores d'una guerra cultural que es basa a estimular pànics morals i sexuals. Saben que funcionen. Són els mateixos que utilitzen les extremes dretes i els fonamentalismes cristians des d'Orbán fins a Bolsonaro, passant pels ultres neopentecostals o la dreta religiosa dels Estats Units. Les seves formes polaritzades, les seves argumentacions fal·laces, les seves agressions personals han estat presents en tots aquests debats. Recordem-ho: les dones trans que assetgen als lavabos o als vestidors per violar-nos i a les quals fins i tot s'ha intentat associar amb la pederàstia. Les líders socialistes apareixen com la “cara amable” d'aquesta batalla, els seus arguments són més subtils i intel·ligents, però saben utilitzar bé el context de guerra cultural i unes bases molt mobilitzades que s'han agrupat en la campanya Contra l'esborrament de les dones.

Per descomptat, que hi hagi persones que tinguin dubtes sobre la llei i vulguin discutir-la és totalment legítim. Hi ha moltes qüestions complexes relacionades amb la qüestió trans que mereixerien poder ser debatudes, però la manera com s'ha produït aquesta campanya ha impossibilitat qualsevol intercanvi. En una guerra només hi ha dos bàndols. Com es pot debatre?

Excitar la ràbia o la por apel·lant a una identitat suposadament en perill és fàcil. Així, en nom del feminisme s'ha legitimat aquesta guerra cultural que té com a principals víctimes les persones trans. Han instal·lat un discurs d'odi al mig d'un moviment social que se suposa emancipador. Ha estat extremadament fàcil assenyalar un grup social vulnerable, deshumanitzar-lo i convertir-lo en “l'altre”. Perquè més enllà de l'aprovació de la llei, que és important, s'ha estat alimentant un discurs que té conseqüències molt quotidianes en la percepció social d'aquestes persones, que contribueix a la marginació o que pot incrementar les agressions que ja reben.

Però els danys col·laterals no han estat únicament les persones trans, sinó que també se n'ha ressentit el feminisme com a moviment. Ja no té aquesta imatge d'unitat i d'espai amable i progressista. Potser aquesta no és la causa principal del declivi que ha patit, però és evident que no estem en un moment àlgid de mobilització com fa un parell d'anys.

Que una campanya d'odi d'aquesta mena que intersecta amb una lluita pel poder partidari pugui transformar el paisatge polític i frenar l'avenç en drets és una clara lliçó política per al futur. Potser ens pot donar pistes de quines conseqüències pot tenir l'emergència de l'extrema dreta, experta a fer anar aquestes guerres de valors. Avui sembla que n’hi ha prou posant diners, uns quants bots a xarxes i algunes portaveus que donin una pàtina institucional al debat per frenar la lluita pels drets humans.

Nuria Alabao és periodista i antropòloga
stats