La llengua del vi

Ahir veia una d’aquestes publicacions que fa el Quim Vila, l’artífex de Vila Viniteca, al restaurant Hermanos Torres, amb tota la filera de vins que havien gaudit els comensals. Entre ells, el Sot Lefriec negre.

És meravellós com gràcies als que fan vi a Catalunya, una de les regions vinícoles més importants, la llengua catalana viatja pel món. Si llegiu la pàgina de vins que fem els diumenges (una pàgina que només pretén una cosa: que es vengui vi català a Catalunya) hi podreu veure els noms de les ampolles. És una normalitat anormalíssima que arreu del món puguis demanar una copa de Lo Noi del Saxo.

L’Ermita i Les Aubaguetes, dos vins mítics, icònics, d’Álvaro Palacios reben reverències i aplaudiments al món. Algú que tingui la immensa sort de dur-se a la boca Les Aubaguetes potser voldrà saber què vol dir. I segur que el sommelier (els sommeliers són els llibreters del vi, els que expliquen i prescriuen) li dirà que la paraula és un diminutiu d’aubaga, que és una manera d’anomenar l’obaga, la zona ombrívola. Em meravella com les històries del vi, que sempre n’hi ha una, al darrere, fan viva la llengua. El Mas de la Rosa, del celler Vall Llach, al Priorat, té una història que l’Albert Costa us explicarà si hi aneu de visita. La paraula mas, que ens porta a la maseria italiana, perdura. I del Sot Lefriec, de la Irene Alemany i el Laurent Corrió, ens explicarà, allà, a l’estrelladíssim restaurant dels Torres, què és un sot. Noms de cellers com Oller del Mas o En Números Vermells. Sol Post –que preciós–, de la Pilar Just, al Montsant. Noms de finques, de persones, com Núria Claverol, de Sumarroca, la mare, o Júlia Bernet, dels autors de La Barraca dels Coscons. Coscons? A què es deu referir? A la closca de nou? Potser a l’espigot del blat de moro? A l’alzina? Caldrà anar a visitar-los per saber-ho. O preguntar-ho al sommelier, que segur que ho sap.