El llenguatge, fet social (1922)
De l’article d’Alexandre Galí (Camprodon, 1886 - Barcelona, 1969) a Butlletí dels Mestres (1-I-1922). Avui fa 140 anys de la naixença de Galí, pedagog, lingüista i historiador. El 1923 va fundar la Mútua Escolar Blanquerna, model d’escola pels seus mètodes de formació activa i integral, dissolta el 1939. Deia Joan Triadú: "La dictadura ens va truncar un gran dirigent de política cultural, Alexandre Galí”.
En el llibre de Weil i Chénin Le français de nos enfants que M. Paul Hazard ha familiaritzat entre un nucli d’estudiosos, el que més admira és la magnífica col·lecció d’exercicis d’infants que els autors intercalen abundosament. Un que estigui avesat a la redacció dels nostres nois, forçosament s’ha de sorprendre de veure com infants tan joves (alumnes de deu a dotze anys, diuen els autors) poden escriure amb una perfecció que nosaltres voldríem ja no en escolars de la mateixa edat, sinó en ensenyaments més superiors, i que per causes fatals, de tots prou conegudes, no arriben al nivell que deurien. [...] Aquells nois demostren el do elemental de saber expressar el pensament per escrit i sembla veure’ls en camí d’aplicar valors més altes que la indispensable correcció. [...] Analitzant només fragments dels seus escrits veiem que els petits autors, en produir-los, han procedit gairebé per frases fetes i potser més pregonament encara, per impressions i sentiments encunyats. [...] Que l’infant en el llenguatge sigui fidel i obedient a les lleis de l’herència i de la vida social, i que l’organisme col·lectiu sigui tan perfecte que el llenguatge usual tot sencer, depurat i cristal·litzat en formes belles, aparegui esclatant en l’alba de l’esperit, ho hem de considerar una virtut. [...] Si l’escola és ben ormejada i segueix el corrent, va lluny, mes si l’escola és buida o vol anar contra el corrent, la seva tasca és ben pobre. I si no hi ha corrent, si el fet del llenguatge no es produeix defora, debades és que l’escola maldi. Cal només rellegir les composicions dels petits francesos. La forma de dicció, la frase feta, son reflex de la novel·la, del diari, del parlar del carrer, que a la vegada són pastats amb la pols més fina, més ben porgada, de tota la literatura, de la gran literatura, de la gran herència clàssica que el poble viu en la seva integritat essencial. D’això, d’aquest fet social –nacional– és del que se’n diu el geni de la llengua. La llengua ha adquirit aquest geni, aquest caràcter, aquesta força que ho envaeix tot, que ho emmotlla tot i la vareta màgica de l’escola desperta la veu dels petits infants i els fa parlar. [...] Mirant el problema des de l’escola, lloc on nosaltres ens trobem i que ens interessa, només quan s’ha produït l’ambient propici a què ens referim, només quan el llenguatge penetra l’infant com el plasma vital, només aleshores, l’escola –i sens dubte només l’escola– submergida també en el mateix plasma de l’infant, pot produir el fet complexíssim, transcendental, de l’expressió. Només quan l’escola ocupant el lloc que li pertoca és un factor social més, agermanat i fidel als altres factors socials, només aleshores es pot produir el fet del llenguatge amb resultats òptims. Quan això no té lloc, el país ha de resignar-se a romandre sense expressió.
Alexandre Galí 1922