Sobre el llenguatge de Joan Maragall (1961)

De l’article de l’advocat, assagista i polític democratacristià Maurici Serrahima (Barcelona, 1902 - 1979) a Serra d’Or (XI-XII-1961). Aquest diumenge (12 h), al cementiri de Sant Gervasi, es fa la trobada anual de l’Ametller Florit en record del poeta i periodista Joan Maragall (Barcelona, 1860 - 1911), autor de versos memorables dedicats a l’arbre de “bandera blanca”, que anuncia la pau i l’alegria del “millor temps”.

La segona generació de la Renaixença, la que es començà a desentendre de la Renaixença com a aspiració ideal i s’hi anà situant com dintre d’una normalitat –el que Joan Triadú anomenava “una literatura en marxa”–, no va sentir, davant la creació que sobre la llengua aconseguia Verdaguer, l’admiració inacabable que s’ha imposat a les generacions posteriors. [...] Triadú posa com iniciadors de la, aleshores, generació nova Narcís Oller i “el naturalisme del teatre de Guimerà”, però també “tot el modernisme de Maragall”. [...] Joan Maragall no limitava la poesia a l’obra escrita, i la volia estendre a tota la seva vida perquè donés, com diu Josep Maria Capdevila, una imatge fidel dels moments vius que el poeta d’alguna manera hi aturava. [...] Potser no ha estat prou subratllat que el seu primer poema important, publicat quan ell tenia escassament vint-i-vuit anys i repetidament esmenat després –i això demostra que seguia vigent per a ell–, és L’oda infinita, un dels poemes més ambiciosos, en aquell sentit metafísic, que mai hagin estat escrits, i que potser no fou mai del tot reeixit per raó de la mateixa ambició excessiva que el produïa. La recerca metafísica apareix, més o menys vaga, més o menys formulada, en innombrables indrets de la seva obra –recordem el preàmbul de l’Elogi de la poesia– i quan no d’altres maneres, en forma de preocupació, la trobem a cada pas com a element essencial de quasi tot el que va escriure. Però jo diria que, en la seva poesia, hi ha una mena de línia central que va de L’oda infinita a l’Escòlium i, d’allí, al Cant espiritual, que és la veritable espinada de tota l’obra de Joan Maragall. Bé: quan un poeta porta a dintre, i la vol aclarir i la vol expressar, una preocupació d’aquesta mena, no li podem pas demanar que centri la seva activitat en l’esforç de refer una llengua, i hem d’admetre respectuosament que faci servir, imperfecta i tot, la que li ha estat donada. Vet aquí, diria jo, la darrera de les raons i qui sap si la més forta, per entendre el desig d’espontaneïtat –convertit en possibilitat– i l’acceptació lleial, que no exclou els deures de l’escriptor veritable, de la llengua que rebé, en la seva joventut, com a pròpia. [...] Maragall va arribar a la seva hora; era el país que, amb tants obstacles i les presses amb què necessàriament els havia de superar, no havia tingut temps per tenir-li a punt un idioma posat al dia, una llengua literària perfecta. Però, en un cert sentit, tant se val. La insuficiència no el privà de donar el fruit que, com a poeta i com a home de pensament, en podíem esperar. I les imperfeccions del seu llenguatge, que el pas del temps localitzarà com a fruit del moment en el qual escrivia, seran sempre més una mostra entre tantes altres, de l’esforç immens, únic, que ha estat el redreçament del nostre parlar i del nostre fer.