Occident necessita els migrants

Imagina que ets el líder d’un país i t’enfrontes a un dilema. Al teu país hi viuen al voltant de mig milió de persones que són crucials per a la vida quotidiana de tothom. Cuiden els nostres avis, treballen en petites i grans empreses, conreen els aliments que arriben a taula. També formen part de la teva comunitat. Els caps de setmana passegen pels teus parcs, sopen als mateixos restaurants que tu i juguen a l’equip de futbol del teu barri.

Però una cosa crucial diferencia aquest mig milió de persones de la resta del teu país: no tenen permís de residència. Per tant, no tenen els mateixos drets que tu ni tampoc poden complir les mateixes obligacions. No poden accedir a l’educació superior, pagar impostos ni contribuir a la seguretat social.

Què hauríem de fer amb aquestes persones? Alguns dirigents han optat per detenir-les i deportar-les mitjançant operacions il·legals i cruels. El meu govern ha triat un camí diferent: una via ràpida i senzilla per regularitzar-ne l'estatus migratori. El mes passat, el meu govern va promulgar un decret que permet que fins a mig milió de migrants que viuen a Espanya en situació irregular puguin obtenir permisos de residència temporals, amb certes condicions, que podran renovar al cap d'un any.

Ho hem fet per dues raons. La primera, i més important, és moral. Espanya va ser en el passat un país d’emigrants. Els nostres avis, pares i fills van marxar a Amèrica i a altres indrets d’Europa a la recerca d’un futur millor durant les dècades de 1950 i 1960 i després de la crisi financera del 2008. Ara les coses han canviat. La nostra economia prospera. Són els estrangers els que arriben avui a Espanya. És el nostre deure esdevenir la societat acollidora i tolerant que els nostres familiars haurien esperat trobar a l’altra banda de les nostres fronteres.

La segona raó que ens va portar a comprometre’ns amb la regularització és purament pragmàtica. Occident necessita gent. Actualment, pocs dels seus països tenen una taxa de creixement demogràfic positiva. Si no accepten la migració, experimentaran un fort declivi demogràfic que els impedirà mantenir les seves economies i serveis públics. El seu producte interior brut s’estancarà. La sanitat pública i els sistemes de pensions se’n ressentiran. Ni la IA ni els robots podran evitar aquest resultat, almenys a curt i mitjà termini. L’única opció per evitar el declivi és integrar els migrants de la manera més ordenada i eficaç possible.

No serà fàcil. Ho sabem. La migració comporta oportunitats, però també enormes reptes que hem de reconèixer i afrontar. Però és important adonar-se que la majoria d’aquests reptes no tenen res a veure amb l’origen ètnic, la raça, la religió o la llengua dels migrants. Més aviat, estan impulsats per les mateixes forces que afecten la resta de la ciutadania: la pobresa, la desigualtat, els mercats no regulats, les barreres d’accés a l’educació i a l’atenció sanitària. Hauríem de centrar els nostres esforços en abordar aquests problemes, perquè són aquestes, i no unes altres, les autèntiques amenaces al nostre model de vida.

Avui dia, no gaires governs estan d’acord amb la regularització dels immigrants. Però hi ha més gent que sí que ho està del que sovint suposem. De fet, l'esforç de regularització que s’està duent a terme a Espanya va començar com una iniciativa ciutadana avalada per més de 900 organitzacions no governamentals, inclosa l’Església catòlica, i compta amb el suport tant d’associacions empresarials com de sindicats. I, el que és més important, compta amb el suport de la població: gairebé dos de cada tres espanyols creuen que la immigració representa una oportunitat o una necessitat per al nostre país, segons una enquesta recent.

Pot ser que els líders de l’estil del moviment MAGA diguin que el nostre país no té capacitat per acollir tants migrants, que es tracta d’una mesura suïcida, l’acte desesperat d’un país que s’enfonsa. Però no us deixeu enganyar. Espanya està en auge. Durant tres anys consecutius, la nostra economia ha liderat el creixement entre els països més grans d’Europa. Hem creat gairebé un de cada tres nous llocs de treball a tota la Unió Europea, i la nostra taxa d’atur ha caigut per sota del 10% per primera vegada en gairebé dues dècades. També ha augmentat el poder adquisitiu dels treballadors, i els nivells de pobresa i desigualtat han baixat fins al seu nivell més baix des del 2008. Aquesta prosperitat és el resultat del treball dur de la ciutadania espanyola, de l’esforç col·lectiu de la UE i d’una agenda integradora que considera els immigrants com a socis necessaris.

El que funciona per a nosaltres pot funcionar per a altres. Ha arribat el moment que els líders parlin amb claredat als seus ciutadans sobre el dilema al qual tots ens enfrontem. Les nacions occidentals hem d’escollir entre convertir-nos en societats tancades i empobrides, o obertes i pròsperes. Creixement o retrocés: aquestes són les dues opcions que tenim al davant. I per creixement no em refereixo només al guany material, sinó també al nostre desenvolupament espiritual.

Els governs poden optar pel pensament de suma zero de l’extrema dreta i replegar-se en l’aïllament, l’escassetat, l’egoisme i la decadència. O poden aprofitar les mateixes forces que, no sense dificultats, han permès a les nostres societats prosperar durant segles.

Per a mi, l’elecció és clara. I per al bé de la nostra prosperitat i de la dignitat humana, espero que molts altres segueixin aquest exemple.

Copyright The New York Times