Les llibertats universitàries
Als EUA la guerra de Gaza ha sacsejat les universitats, ha portat a la defenestració de les presidentes de les universitats de Pennsilvània i de Harvard, i ha generat un intens debat sobre la llibertat d’expressió.
Extrec d’un article de Derek Bok, que va ser un gran president de Harvard, la informació amb què l’any 1957 el Tribunal Suprem dels EUA va enunciar les “quatre llibertats essencials” d’una universitat: decidir qui ensenyarà, què ensenyarà, com ho ensenyarà i qui serà admès com a alumne. S’afegia que no eren absolutes i que els governs podien intervenir excepcionalment si les circumstàncies eren exigents i obviously compelling (evidentment convincents), una clàusula que als EUA ha estat utilitzada amb amplitud. Entre les quatre no consta la llibertat d’expressió. És perquè ja està recollida a la Constitució i, per tant, no admet excepcions. És més que essencial.
Pot ser instructiu considerar com aquestes cinc llibertats són presents en el nostre context universitari.
1. Llibertat de contractació de professors. A parer meu, aquesta ha de ser efectivament una característica essencial d’una universitat. Sense la capacitat de conformar el seu propi claustre professoral, una universitat és una institució sense ànima. Històricament, però, aquesta llibertat no ha estat reconeguda a Espanya, on ha imperat el sistema d'oposicions a cossos administratius. El nucli permanent de la universitat està constituït per “places” que s’omplen de manera aliena a la universitat. Afortunadament, aquest sistema fa dècades que evoluciona cap al model amb llibertat de contractació. Però l’evolució és més de facto que de iure i no és prou nítida. S’ha avançat molt, però per avançar més caldria que les estructures de govern de les universitats fossin més fortes i tinguessin més capacitat de confegir opcions estratègiques en política de professorat, i d'implementar-les amb fermesa. També que les agències d’avaluació es limitessin, com a tot Europa, a avaluar titulacions i no professors.
2. Llibertat per determinar el contingut curricular de les titulacions. Aquí tenim una diferència important entre el significat d’una titulació a Espanya i als EUA. A Espanya tenim moltes titulacions que habiliten per l’exercici professional. No és així als EUA, on per fer d’advocat o de metge cal passar un examen organitzat per l’associació professional. És, doncs, lògic que en el nostre cas hi hagi una regulació externa que garanteixi les experteses necessàries del futur professional. Dit això: caldria evitar el detallisme.
3. Llibertat de com ensenyar. En el nostre context, i també en el dels EUA, aquesta llibertat cal interpretar-la. La meva és que el professor ha de tenir un marge de negociació sobre el què i el com de la seva docència. Si s’acorda que ensenyarà macroeconomia llavors ha d’ensenyar macroeconomia, però continua tenint la “llibertat de càtedra” de fer-ho de la manera que li sembli més convenient. Per a mi també és clar que si un professor ha acceptat ensenyar en un idioma determinat, i així s’ha anunciat públicament, aquest compromís s’ha de complir.
4. Llibertat de seleccionar alumnes. La nostra realitat és que aquesta llibertat existeix per als màsters, doctorats i postgraus, però no per al grau, on a les universitats públiques i algunes de privades l’assignació es fa mitjançant la selectivitat. L’assignació es basa en les preferències de l'alumne, les notes de batxillerat i el resultat d’un examen. La universitat no hi té res a dir. La selectivitat és millorable i convé millorar-la. Per exemple, afinant més el criteri d’admissió a un grau al contingut d’aquest: a una escola de música hauria de comptar molt l’habilitat musical. O assegurant que els criteris dels avaluadors, potser situats en diferents territoris, són els mateixos. Però en essència crec que és un sistema objectiu, transparent i basat en mèrit. I això és bo per als alumnes i per a les universitats que els reben.
5. Llibertat d’expressió. És un dret fonamental. També a la Constitució espanyola. I, per tant, a la universitat. No veig que hi hagi d’haver cap diferència en el seu tractament entre què es pot expressar a la universitat i què es pot expressar a l'espai públic. L’àmbit d’una classe podria demanar alguna qualificació. Així, el professor no s’ha d’inhibir de tractar temes delicats per als alumnes, però és recomanable fer-ho amb cura. Ni tampoc els alumnes han de ser disruptius envers el desenvolupament ordenat d’una lliçó.
