05/01/2024

Jo he dimitit, però ells no s’aturaran

4 min
Manifestants a la Universitat de Harvard a Cambridge, Massachusetts

Dimarts vaig prendre la dolorosa però necessària decisió de dimitir com a rectora de Harvard. Durant setmanes tant jo com la institució a la qual he dedicat la meva vida professional hem sigut atacats. S’han posat en dubte la meva honorabilitat i la meva intel·ligència. S’ha qüestionat el meu compromís amb la lluita contra l’antisemitisme. La meva safata d’entrada ha quedat inundada d’invectives, incloent-hi amenaces de mort. S’han referit despectivament a la meva condició de dona negra tantes vegades que no val la pena comptar-les.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Tinc l’esperança que amb la meva renúncia impediré als demagogs la possibilitat de torpedinar encara més el meu mandat en la seva campanya per soscavar els ideals que impulsen Harvard des de la seva fundació: excel·lència, obertura, independència, veritat.

En el moment de marxar, he d’oferir unes paraules d’advertència. La campanya contra mi no ha anat dirigida només contra una universitat i una rectora. Ha sigut una escomesa més en una guerra generalitzada per destruir la fe pública en els pilars de la societat nord-americana. Les campanyes d’aquest tipus sovint comencen amb atacs a l’educació i l’expertesa, perquè són les eines que capaciten millor les comunitats per no deixar-se enganyar per la propaganda. Aquestes campanyes, però, no s’acaben aquí. Institucions de confiança de tota mena, des d’agències de salut pública fins a agències de notícies, continuaran sent víctimes d’intents coordinats de soscavar la seva legitimitat i arruïnar la credibilitat dels seus directius. Per als oportunistes que projecten el cinisme sobre les nostres institucions, cap victòria o cap directiu derrocat esgota el seu fervor.

Sí, he comès errors. En la meva primera resposta a les atrocitats del 7 d’octubre hauria d’haver afirmat amb més contundència el que saben totes les persones de bona consciència: Hamàs és una organització terrorista que pretén erradicar l’estat jueu. I en una sessió al Congrés del mes passat vaig caure en una trampa ben parada. Vaig desaprofitar l’ocasió d’expressar clarament que les crides al genocidi del poble jueu són menyspreables i inacceptables i que utilitzaria totes les eines a la meva disposició per protegir els estudiants d’aquest tipus d’odi.

Més recentment, els atacs s’han centrat en els meus escrits acadèmics. Els meus crítics han trobat casos en què algun material reproduïa expressions d’altres estudiosos, sense una atribució adequada. Crec que tots els estudiosos mereixen un crèdit complet i apropiat per la seva feina. Quan em vaig assabentar d’aquests errors vaig demanar ràpidament correccions a les revistes en què s’havien publicat els articles assenyalats, tal com he vist fer en casos similars per part d’altres professors de Harvard.

No he tergiversat mai els resultats de la meva recerca, ni he reclamat mai cap crèdit per la recerca d’altres persones. A més, els errors de citació no haurien d’enfosquir una veritat fonamental: estic orgullosa de la meva feina i de l’impacte que ha tingut en el seu camp de coneixement.

Malgrat la fiscalització obsessiva dels meus escrits revisats per experts, pocs han comentat l’essència dels meus estudis, que se centren en la importància de l’accés de les minories a càrrecs de la política nord-americana. La meva recerca va reunir proves concretes per demostrar que quan les comunitats històricament marginades aconsegueixen una veu significativa en les esferes del poder s’obre una porta allà on abans molts només veien barreres. I això, al seu torn, enforteix la nostra democràcia.

A través d’aquesta feina, vaig plantejar preguntes que no s’havien plantejat, vaig utilitzar mètodes de recerca quantitatius aleshores capdavanters i vaig establir una nova perspectiva de la representació a la política nord-americana. Aquest treball es va publicar a les principals revistes de ciències polítiques del país i va generar importants investigacions d’altres estudiosos.

No m’hauria imaginat mai que hauria de defensar una recerca de fa dècades i àmpliament respectada, però aquestes últimes setmanes la veritat ha quedat greument malparada. Els que des de la tardor havien fet una campanya incansable per fer-me fora sovint han traficat amb mentides i insults ad hominem, no pas amb arguments raonats. Han reciclat estereotips racials suats sobre el talent i el temperament dels negres. Han impulsat un fals relat d’indiferència i incompetència.

No se m’escapa que soc un objectiu ideal per projectar totes les inquietuds sobre els canvis generacionals i demogràfics que es desenvolupen als campus nord-americans: una dona negra elegida per dirigir una institució històrica. Algú que veu la diversitat com una font de força i dinamisme institucionals. Algú que ha defensat un currículum modern que englobi des de la frontera de la ciència quàntica fins a la història llargament desatesa dels asiàtics nord-americans. Algú que creu que una filla d’immigrants haitians té alguna cosa a oferir a la universitat més antiga del país.

Encara ho crec. Al tornar a l’ensenyament i als estudis, continuaré defensant l’accés i la igualtat d’oportunitats, i aportaré a la meva feina la virtut que vaig comentar en el discurs que vaig pronunciar en la cerimònia d’investidura com a rectora: el coratge. Perquè és el coratge el que m’ha esperonat al llarg de la meva carrera i és el coratge el que cal per plantar cara als que busquen soscavar el que fa que les universitats siguin úniques en la vida americana.

Després d’haver vist la rapidesa amb què la veritat es pot convertir en una víctima enmig de la controvèrsia, instaria a una precaució més general: en moments de tensió, cadascú de nosaltres hem de ser més escèptics que mai respecte a les veus més fortes i extremes de la nostra cultura, per molt ben organitzades o connectades que estiguin. Massa sovint propugnen iniciatives interessades que s’haurien d’afrontar amb més preguntes i menys credulitat.

Els campus universitaris del nostre país han de seguir sent llocs on els estudiants puguin aprendre, compartir i créixer junts, no espais on arrelin les batalles pel poder i el posicionament polític. Les universitats han de seguir sent espais independents on el coratge i la raó s’uneixin per fer avançar la veritat, independentment de les forces que s’hi oposin.

Copyright The New York Times

Claudine Gay és politòloga i exrectora de la Universitat de Harvard
stats