Lliçons d'Alacant

Contra el que estableix la seva pròpia legislació (la llei d'ús i ensenyament del valencià), i desoint les protestes ciutadanes, la majoria formada pel PP i Vox a l'Ajuntament d'Alacant ha aprovat una declaració que insta les Corts Valencianes, on aquests dos partits també sumen majoria, a fer els canvis legislatius necessaris per declarar Alacant zona castellanoparlant. Es tracta d'una nova agressió contra la llengua catalana a càrrec de la dreta nacionalista, i és una d'especialment greu, per la seva càrrega simbòlica però sobretot perquè es produeix en contra de l'evidència, de la realitat mateixa. El conseller d'Educació José Antonio Rovira ja ho ha demostrat amb la consulta a les famílies perquè triessin la llengua en què volien l'ensenyament primari dels seus fills: com que va sortir un resultat clarament favorable a l'escola en valencià, Rovira, Mazón i els seus socis es van emprenyar i han decidit fer cas omís de la seva pròpia enquesta. No volen escoltar els ciutadans, només volen ofegar l'escola pública i la llengua catalana.

El que passa a Alacant ens hauria de fer prendre consciència d'un parell d'idees fonamentals. La primera és que l'ofensiva de Vox i el PP contra el català no és un maquillatge ni una cortina de fum ni un producte de màrqueting polític. Pot coincidir que els vagi bé com a maniobra de distracció, o no, però per damunt de tot és un objectiu polític i un principi ideològic irrenunciable. Si el PP vol assolir acords pressupostaris o de govern amb Vox, hi ha una doble condició: u, renunciar a contemporitzar amb la idea de la diversitat lingüística, i dos, passar a l'atac. Lluny de deixar de ser objecte de controvèrsia, les llengües de l'estat espanyol, i el català com sempre molt especialment, s'han polaritzat políticament més que mai. Vox diu: “Acabem amb aquesta comèdia”, i exigeix complir el projecte pendent del nacionalista jacobí espanyol: un sol estat, una sola nació, una sola bandera, una sola llengua. El PP, o almenys aquest PP en què competeixen la dreta extrema que representa Feijóo amb l'extrema dreta que abandera Ayuso, s'hi posa bé, i els acords de pressupostos signats recentment al País Valencià i a les Balears (on el PP disposava d'una majoria alternativa amb els grups de l'oposició, però no la va voler) així ho demostren. El desafiament és real, i es basa en una combinació d'ignorància i odi –per part de Vox– i cinisme –per part del PP– que pot causar danys greus en la llengua i la societat, que perdurin a molt llarg termini.

L'altra lliçó és que allò que passa amb el català a qualsevol indret on es parla ens afecta a tots. Els escarafalls sobre la suposada mort del català, els graciosos i els cunyats que de sobte també són lingüistes, els cops al pit, els insults, els ploricons i les expressions de ràbia i frustració: tot això servirà de poc, o de res, si seguim mirant el català com un assumpte que va per comunitats autònomes. El català és, ha de ser, el nostre marc mental, la realitat lingüística i cultural que compartim, dia a dia, tots els que el parlem.