Lobo Antunes, dempeus

Ha mort António Lobo Antunes, escriptor portuguès, als vuitanta-tres anys. Crec que ja no estava de moda (no sé si alguna vegada va estar de moda), però hi ha un seguit de novel·les seves que tenim traduïdes al català: El manual dels inquisidors (Edicions 62, traducció de Xavier Pàmies), L'esplendor de Portugal, Exhortació als cocodrils i No entris tan de pressa en aquesta nit obscura (Edicions Proa, traducció de Joan Casas) i Ahir no et vaig veure a Babilònia (El Gall Editor, traducció també de Joan Casas). La seva lectura és absolutament recomanable.

Lobo Antunes és un bon escriptor per als nostres temps violents, obscurs i temorosos, perquè ell mateix va conèixer de prop la violència, la foscor i la por i en va parlar a bastament als seus llibres. Va exercir com a metge psiquiatre i va haver de servir durant dos anys a l'exèrcit a la llarga i sanguinària guerra colonial d'Angola, una experiència que va enformar i determinar la seva escriptura i la seva visió del món. El manual dels inquisidors proposa una mirada a la dictadura de Salazar, a la perifèria de la Guerra Freda, vistes per un ministre del règim; Exhortació als cocodrils entrecreua els monòlegs de quatre dones implicades en un activisme armat a favor del general Spínola, que fou el primer president de la República portuguesa després de la caiguda del règim salazarista amb la Revolta dels Clavells (Spínola també havia exercit el comandament militar a Angola).

“Barques de pesca espanyoles que feien senyals de llum davant de Peniche, de Cascais, de Tavira, en un gravat per sobre de l'ambaixador els difunts ressuscitaven mig nus en un paisatge de ruïnes, en un segon gravat Jesús caminava sobre les aigües beneint oliveres mentre uns deixebles esverats, barbuts, el contemplaven des d'una espècie de rai que potser transportava armes, diners, droga, explosius, allò que sant Esteve amagava als romans, el doblec de la túnica, no era la comunió dels presos sinó revòlvers, mines, granades, les cistelles de comprar dels veïns immòbils a les escales, esperant de la misericòrdia del reuma que el rovell de les articulacions tingués pietat, balancejaven diners falsos, mapes, heroïna, després del tancament de la botiga la mare em feia demanar fiats ous i sucre, els timbres semblava que sonessin en cavernes deshabitades i despertessin les arnes, les frontisses giraven com cartolina que s'esquinça i mostraven una penombra de soterrani, armaris sense portes poblats per jaquetes brutes, ulls que miraven per sobre les ulleres neguitosos per mi”.

Aquesta sonsònia perplexa, aquesta melopea lleument al·lucinada, és un fragment d'Exhortació als cocodrils en la traducció de Joan Casas, que vaig marcar quan la vaig llegir, fa potser vint-i-cinc anys. Sona imponent, com tota la literatura de Lobo Antunes, i sona temible com els nostres dies. Ara es veu que els llibres de Lobo Antunes eren un promptuari de la por, potser un conjur per combatre-la, però també un avís del que venia i ja ha arribat, mentre ell marxava amb la dignitat intacta.