De l’article de Torras i Bages (les Cabanyes, Alt Penedès, 1846 - Vic, 1916) publicat a La Veu del Montserrat (12-VII-1884) fa avui 138 anys. Tot i ser conservador, el bisbe Torras i Bages era més moderat que l’integrista Sardà i Salvany davant els canvis del seu temps. Torras i Bages va escriure La tradició catalana (1892), rèplica de Lo catalanisme (1886) d’Almirall.
La maçoneria, segons ella diu, ha vingut per alliberar a l’humà llinatge, per fer feliços als homes i produir la pau i germanor entre ells. Mes pot provar-se i demostrar-se com dos i dos fan quatre que tal secta és causa del neguit que s’ha apoderat dels homes, de la feréstega enemistat entre les diverses classes socials i de la guerra que més d’un cop ja ha ensangrentat la terra d’Europa, pretenent capbussar l’ordre establert i fer prevaldre l’anarquia com a forma constant, definitiva i perfectiva de la societat. Tres són els perns que sostenen l’ordre social: religió, família i propietat. Aquell benemèrit escriptor que dedica llur vida a fer l’anatomia del cos social i a estudiar fins les més humils fibres de què es componen els òrgans tots del mateix, lo Frederic Le Play, arribà, guiat per la llum de la raó, la rectitud de llur consciència, en l’ordre social, a la conclusió formulada en los primers dies del cristianisme per l’insigne apologista Q. Tertulià, al dir en l’ordre personal que l’home naturalment era cristià. […] Per això lo mot problema social és una paraula impròpia; hi ha sí, dificultats socials, mes la manera d’acabar-les no és desconeguda; pot haver-hi guerra entre les diferents classes, mes tothom sap que no ha d’acabar amb la victòria de l’una i l’avassallament de l’altra, sinó que la terminació cristiana, la pau social resultant, ha d’ésser la caritat. […] Creiem els estudis econòmics en sentit cristià d’una gran importància per arribar a la pau social que avui dia tothom enyora, que és d’una vertadera necessitat la destrucció de la maçoneria per la solidesa i duració d’aquesta pau. […] La secta, lo mateix en sos treballs de sota terra com en los que practica en la pública llum, tant en lo que fa des de les lògies com en lo que legisla des del govern de les nacions s’ha proposat la destrucció de la religió i de la família. No cal reproduir lo que havem dit de qui sa religió és la de l’adoració de la humanitat, és a dir, de si mateixos, i llurs aspiracions matrimonials menen cap a la teoria i la pràctica de l’amor lliure; ço és lo nihilisme en les creences i de consegüent en els costums. Respecte de la propietat los maçons no parlen tan clar, molts d’ells són rics, tothom sap que la secta no està formada de pobres, mes los homes quan comencen a baixar no poden deturar-se on voldrien, i d’aquí que amb gran saviesa pugui dir lo Papa Lleó XIII que el socialisme és fill de la maçoneria. Dupanloup provà irrefutablement la connivència entre maçons i los homes de la Commune de París; ¿d’on trauria la maçoneria lo fonament del dret de propietat després de destruir lo manament non furtum facies, principi i arrel vertadera de tot dret positiu sobre la propietat? [...] Si el sectari té per dogma la creença de que els homes són lo principi del dret, ¿qui pot vetar-los la resolució d’establir un dret nou d’aquí en avant, és a dir un dret de no propietat? [...]