La magrana
La granada es la prehistoria
de la sangre que llevamos
la idea de sangre encerrada
en glóbulo duro y agrio
que tiene una vaga forma
de corazón y de cráneo.
Federico García Lorca
Jordi Pujol solia utilitzar l’eslògan “El nostre món és el món” per justificar la seva política de projecció exterior. A la Catalunya dels anys vuitanta, una divisa tan glocal era més aviat una aspiració que una realitat, excepte per als empresaris exportadors i els joves que agafaven l’Interrail amb la motxilla a coll. A l’albada del segle XXI, amb tota la càrrega simbòlica del mil·lenarisme, la preocupació pel medi ambient va deixar de ser una dèria hippie per entrar en l’agenda mundial. Aleshores es va fer popular la consigna “Actua localment, pensa globalment”. Avui, quan la informació és un fet universal, quan el canvi climàtic i la immigració piquen a la porta de cadascú de nosaltres, la globalització no és un desig o una expectativa, sinó una realitat a la qual no es pot girar l’esquena.
Vam idealitzar aquesta nova realitat. Vam creure que viuríem en una Pangea espiritual plena d’intencions optimistes que han fet fallida. La multilateralitat naufraga davant dels deliris de Trump i Putin, l’emergència de la Xina i el descrèdit de l’ONU. La unitat europea, que havia agafat embranzida amb l’adopció de l’euro, s’encalla per l’egoisme decadent dels vells estats nació. L’economia global no afavoreix un progrés equilibrat i general, sinó que consolida les desigualtats arreu. I la diversitat cultural ja no es percep com un ideal de convivència, sinó com la versió edulcorada del desarrelament, l’engrunament de les identitats i la revifalla xenòfoba. El somni d’un planeta més cohesionat, que havia d’enterrar la tenebrosa Guerra Freda, sembla més lluny que mai.
La pitjor expressió de la nova globalització, per a nosaltres, va ser la crisi financera del 2008, que va posar en evidència la nostra impotència davant d’una llunyana trama d’interessos econòmics i financers que escapa totalment del nostre control. Aquella crisi es troba en l’origen de moviments socials com el 15-M a Espanya o els indignats a França. I a Catalunya explica també l’auge del procés independentista, que, en part, també era una resposta defensiva del catalanisme davant de dues amenaces: el nacionalisme espanyol i l’homogeneïtzació cultural global. El fracàs de tots aquests moviments populars ha obert camí al nou populisme d’ultradreta.
Ens queda marge per als somnis, per a allò que és ingenu? Quan penso en el món en què m’agradaria viure, visualitzo una magrana. La magrana té una escorça sòlida, uniforme, resistent als cucs i als paràsits, però conté un mosaic de petits grills brillants, vermells, frescos i saborosos. La força de la unitat i la bellesa de la diversitat, aquest és el simbolisme de la magrana en la iconografia universal. Fra Angelico la va pintar a les mans d’un nen Jesús per expressar el desig de la unitat de les diverses Esglésies. I alguns regents de la dinastia dels Àustries, entre els quals l’emperador Carles I, també la lluïen en els seus retrats, en expressió del seu ideal d’una monarquia composta, forta però també nacionalment diversa (l’ideal dels nostres austriacistes el 1714).
Un món capaç d’afrontar els reptes comuns, una Europa decididament federalitzada i una Catalunya lliure i plural, digna de conviure amb ella mateixa i amb els seus veïns, sota una carcassa amical i protectora, com la d’una magrana. Heus aquí el món que desitjaria que els nostres fills assolissin. O que almenys hi poguessin orientar una mirada llarga i convençuda. I ja sé que, per als pessimistes, demanar equival sempre a demanar massa, però és en aquestes dates on ens donem permís per formular els nostres desitjos amb una puerilitat que queda, afortunadament, dispensada. Feliç 2026.