El ‘Mahabharata’, per Peter Brook, en el Mercat de les Flors (1985)

De la crítica de Joaquim Vilà i Folch (Cornellà de Llobregat, 1945-1997) publicada a Serra d’Or (15-XII-1985) sobre una adaptació memorable del Mahabharata presentada per Peter Brook al Mercat de les Flors de Barcelona (15/16/17-X-1985). Peter Brook (Londres, 1925-París, 2022), director de teatre que havia sacsejat l’art escènic, va morir el diumenge 3 de juliol.

[…]

Peter Brook ha menat un combat “a tota orquestra” amb el seu Mahabharata. La forma gegantina del seu producte –nou hores d’acció escènica– li ha donat una dimensió espectacular; tanmateix, a cada replec d’aquestes nou hores d’acció hi ha una voluntat orquestradora. Es tracta d’aixecar un text que ens parla d’actituds universals, rabiosament vigents, aquí amagades sota l’alè èpic i la forma de paràbola, en l’embolcall de ritus nascuts i plenament inserits en llegendes d’un valor sagrat per a una colla de pobles. Els límits, és clar, es desdibuixen, i el combat moral recolza sobre el combat real dels Pandaves i els Kauraves. Brook en sap conservar l’essència i sap barrejar, amb una saviesa i una delicadesa exemplars, el to realista i el to mític, la realitat i el símbol. Per aconseguir-ho ha calgut un esforç titànic. Des del treball de Jean Claude Carrière –és ben difícil de sintetitzar de manera efectiva més de dos-cents mil versos, el text literari més extens de la literatura universal– fins al de trobar la tonalitat adequada del color de la sorra i de les parets, de la intensitat de la llum, de cada subratllat musical. El Mahabharata ha estat durant segles el recull de la saviesa hindú dels primers temps històrics, que tan aviat ens parla de llegendes sagrades com de consells morals i tractats filosòfics, i té l’encert de saber-los embolicar amb una trama novel·lesca argumental; l’adaptació teatral havia de mantenir la funcionalitat del seu eclecticisme, que ha estat, des de sempre, la causa de la seva acceptació pels grups religiosos hindús més diversos. Brook ha tingut l’encert de saber equilibrar tots els elements i de donar, des de la intensitat de la reflexió fins a l’espectacularitat de l’acció, el nivell i l’extensió necessaris a cada escena i a cada situació. L’obra es pot veure en una sessió seguida (així és com la recomana Brook) o bé partida en tres dies consecutius, però el que cal és deixar-se endur per la narració-riu i deixar-se seduir pels personatges. Brook ha treballat amb actors molt diversos i podem trobar en la companyia des d’interpretacions intensíssimes fins a d’altres de fortament distanciades, i fins i tot d’altres que recorden les dels principiants amateurs, però la força de l’espectacle és tal que passa per sobre d’aquesta diversificació i aconsegueix de tancar el cercle de la proposta d’una manera travada i neta, amb una forta repercussió damunt l’espectador. Si aquest queda atrapat en la màgia de l’espectacle, les hores li passen sense adonar-se’n i es veu sotmès al mateix esgotament que els actors. La reflexió sobre les adversitats humanes, les seves limitacions, la serena preparació davant la mort, arriba amb una diafanitat total. [...] En la mesura en què cadascú es fa receptiu del combat que l’escena exposa i el sap traslladar a la seva vivència íntima i personal, podem trobar l’assoliment dels objectius de la proposta. [...]