Manel Marí fa cinquanta anys

He escrit i dit, i m'agrada repetir-ho, que Manel Marí és un dels poetes en llengua catalana més importants de la seva generació. En Manel va morir prematurament el 31 de gener de 2018 i és un amic que enyoro, però aquests no són els motius que em duen a afirmar això. Que Manel Marí és un gran poeta del seu temps ho constaten els lectors dels seus llibres; qui no l'hagi llegit pot acudir a l'antologia El nòmada i l'arrel, preparada per Carles Rebassa, en què vaig tenir també el goig de col·laborar. La poesia, com la música, estableix una via directa amb les parts del cervell que s'encarreguen d'allò que no sabem dir. Per això no pot mentir, i per això, davant de la poesia, tampoc es pot mentir. No hi valen de res les vanitats, els desdenys ni els oblits interessats o arrogants. Els poemes de Manel Marí són allà, fulguren tothora, amplien el repertori d'allò que la llengua catalana és capaç de dir i les maneres que té de dir-ho, i desafien sempre, fins a abrusar-los dins el seu foc, “els ignífugs fragments de morals fetes”.

La generació dins la qual Manel Marí va destacar amb tanta potència va ser jove als anys noranta, i això vol dir que ha entrat de ple a allò que se'n diu l'edat madura. Tots anem ja per la cinquantena, i en Manel hauria fet enguany els cinquanta, el dia 17 d'agost, perquè ell era agostenc com les millors figues: les fruites d'estiu més fines, exquisides i de polpa més molsuda, deliciosa, nutritiva i contundent, com els seus versos. Fer cinquanta anys no hauria de tenir més ni manco importància que fer-ne quaranta-nou, trenta-dos o setanta-vuit, però encara que no ho vulguem és un aniversari que té alguna cosa d'emblemàtic, de punt d'inflexió, del mezzo del cammin di nostra vita. Hauria estat un plaer celebrar els cinquanta d'en Manel amb l'alegria encomanadissa i subversiva que ell donava a les coses, celebrar plegats aquest replà de la vida des del qual, n'estic segur, ell hauria seguit sabent riure dels que es creuen importants amb la seva ironia forta i esmolada, que res tenia a veure amb la brometa cagada dels xarlatans ni dels fanàtics. I hauria seguit il·luminant la nostra literatura i la nostra llengua amb nous poemes que ara ja només podem imaginar. Els sarcasmes de la mort han fet que aquest estiu hàgim hagut de lamentar també la de Xuan Bello, que acabava d'arribar just als seixanta anys, una altra xifra rodona. Ara en Manel i en Xuan, en Xuan i en Manel, s'abracen dins la memòria i dins l'estima amb tantes coses que tenien en comú: animals literaris que es menjaven els dies a mossegades i glops voraços, armats amb un sentit de l'humor que era dinamita capaç de fer volar pels aires qualsevol forma d'impostura, amb un coneixement enciclopèdic de la literatura universal i amb el convenciment que la literatura, si no era vida, no era res: només literatura.

Passen els anys i Manel Marí segueix sent un dels poetes més importants del seu temps. La permanència, la cultura (la pàtria, si us agrada dir-ne així), és el que ens ensenyen els seus versos i el seu exemple. La resta, fum.