La marmota jurídica espanyola

Espanya, aquest país en què el Congrés dels Diputats aprova una llei però, un any després, la justícia l’aplica a la carta: a alguns afectats, sí; a alguns altres, no. Espanya, aquest país en què un any després d’aprovada aquesta llei el Tribunal Constitucional dirà que és constitucional (ho sabem perquè en l’esmentat país es filtren fins i tot els esborranys de les sentències del més alt tribunal) però el poder judicial, per boca del Tribunal Suprem, es continuarà negant a aplicar la llei a tothom i portarà la sentència del més alt tribunal espanyol a la justícia europea.

Espanya, aquest país en què quan un jutge alemany pregunta si es vol l’extradició de Puigdemont pel delicte de malversació (perquè quan sent que li imputen rebel·lió se li escapa el riure per sota el nas), la justícia espanyola contesta que per malversació “només”, no, que vol el paquet sencer, i que ja se’l poden quedar. És la mateixa justícia que ara no vol amnistiar Puigdemont per malversació.

De fet, és un déjà-vu. El Congrés dels Diputats va aprovar l’Estatut del 2006, que després va ser aprovat en referèndum i el Constitucional el va frenar. I ara que el 2025 la majoria del Constitucional és progressista i l’amnistia tirarà endavant, el que la frenarà serà el Suprem. Què tenen en comú totes aquestes històries? Catalunya. La seva vigilància obsessiva, incloent-hi aquesta pulsió barroera de passar per sobre del Congrés dels Diputats i del Tribunal Constitucional per poder-se donar el gust de detenir i engarjolar Puigdemont, encara que només sigui per uns dies. Pregaríem als apòstols de l’anomenada normalització que no ens vulguin fer beure a galet, perquè van passant les dècades i aquí l’únic que continua sent normal és que a Catalunya se li apliqui el dret penal de l’enemic.