Quan farem periodisme? (1989)
De l’article de Ramon Barnils (Sabadell, 1940 - Reus, 2001) a La Vanguardia (26-III-1989). Traducció pròpia. Fa 25 anys de la mort de Barnils, col·laborador de premsa, ràdio i televisió, i professor a la UAB, on va obrir portes a col·legues. Va fer periodisme a l’Escola de l’Església (CICF). Com a delegat d’estudiants va patir represàlies del règim junt amb el delegat del curs, que duia el nom de “promoció Régis Debray”.
Burro! Quan el president de les Corts Espanyoles de la Segona República va sentir dir aquesta interrupció al diputat en ús de la paraula, va indicar a l’interruptor, reglament en mà, que presentés excuses. Joan Puig i Ferreter, diputat d’ERC, obeí al president i al reglament amb aquests mots:
—Demano excuses a sa senyoria per haver-lo comparat amb un burro. Els burros són treballadors, constants, austers i fidels.
L’auge actual de les tertúlies en els mitjans audiovisuals té part del seu origen en la impossibilitat que hi ha a les actuals Corts monàrquiques de fer interrupcions i excuses com aquelles que va formular el sanguini –gent del Camp, gent del llamp–, escriptor i polític. Establir la mecànica de les intervencions de ses senyories és contemplar un mar de peus de plom; evidentment, per evitar les tradicionals anarquies, verbositat excessiva i etcètera, dels parlaments democràtics, finament estudiades pel postfranquisme. Admirable intenció la dels pares del reglament, la de separar el gra de la palla: deixar arguments, proves i seriositat per al Parlament; i mitges veritats, insinuacions, intuïcions, i conviccions sense proves per a la tertúlia de cafè.
[...] Hi ha pocs cafès, de manera que la palla menystinguda pels parlaments ha acabat refugiant-se a les ones: vergonyantment a la televisió i, amb barroeria i insolència, a moltes emissores de ràdio. Hi ha més motius, a més del reglament de les Corts, que expliquen que les tertúlies floreixin com a gènere periodístic: per llei, reglament o decret tampoc no es poden tocar, sota aquesta Constitució, ara i aquí, ni Rei, ni Exèrcit, ni Església. Llevat que un estigui situat al marge del sistema, ja sigui per dalt, ja sigui ben al marge: fulls volanders, publicacions ciclostilades, mitjans de comunicació il·legals. Un altre motiu, potser decisiu: la televisió, mitjà d’informació, de formació i de deformació per excel·lència del nostre temps, segueix, en aquest Estat, en mans del poder.
[...] Amb aquesta excusa o raó, periodistes i empreses de tota mena i públic en general s’han aferrat a la taula de salvació de les tertúlies, equívoques, laxes i relaxades per definició. [...] Potser en lloc del “Burro!” i la seva corresponent explicació de la nefasta República, podríem accedir a nivells superiors d’oratòria monàrquica com aquella –per cert, anglesa i monàrquica– atribuïda a Churchill. Segurament apòcrifa, perquè l’oratòria del vell lleó no es distingia pas per la seva velocitat i flexibilitat. Una parlamentària li va etzibar:
—Si jo fos la seva esposa, li posaria arsènic en el cafè.
—I si jo fos el seu marit, me’l prendria.
[...] Una llei antilibel ens lliuraria del gènere menor de les tertúlies que encara pot anar a pitjor com a substitutiu de l’encara inexistent periodisme d’oposició, progressista i contemporani. [...]
Ramon Barnils 1989
