El masclisme, ciment dels supremacismes
1. Definicions. Què vol dir supremacisme? És interessant la consulta als diccionaris, perquè estan tallats pel mateix patró, però són expressius de les petites diferències. Dos exemples. Diu el de l’IEC: “Ideologia que, per raons d’ètnia, de llengua, de religió o altres, propugna la supremacia d’un grup d’individus i la segregació d’altres col·lectius”. I si anem a la RAE hi llegim: “Ideologia que defensa la preeminència d’un sector social sobre la resta, generalment per raons de raça, sexe, origen o nacionalitat”. No deixa de ser curiós que l’IEC assenyali “un grup d’individus” i la RAE “un sector social”. I que la RAE oblidi la religió –supremacisme que ha imperat secularment a Espanya– i l’IEC s’oblidi del sexe. Com és rellevant que l’IEC parli de segregació i la RAE de preeminència. I que cap apel·li al supremacisme econòmic que ara mateix recorre el món. Els matisos destil·len complexitat.
2. Centralitat. En tot cas, és evident que al llarg de la història de la humanitat formes diverses de supremacisme han estructurat les societats. I gairebé en tots els casos el masclisme hi ha tingut un paper central, també en els processos que pretenien ser d’emancipació i que sovint han acabat en nous supremacismes. Hem hagut d’arribar a ben entrat el segle XX perquè el masclisme comencés a ser assenyalat com a element articular en tots els àmbits de dominació, des del poder polític a l’econòmic i el familiar. I sovint han estat les extravagàncies del masclisme les que han servit de detonant d’un canvi que ara ja sembla imparable, encara que quasi tot està per fer i que les estructures construïdes des del supremacisme masclista evolucionen molt lentament. Les finestres d’oportunitat s’obren sovint a partir d’espais tan dominats pels homes –com és el cas del futbol– que són incapaços d’entendre el que està passant. I es posen solets en evidència.
El cas Rubiales és, en aquest sentit, impagable, perquè ha servit tota l’obscenitat del masclisme sobre la taula. I ha evidenciat la misèria del personatge, incapaç de veure el món des d'una perspectiva que no sigui el supremacisme que porta incorporat. De fet, l’esclat del “S’ha acabat” deu més a la impudícia i ceguera de la seva reacció que als fets en si. L’estultícia que comporta repetir “No voy a dimitir” ho diu tot. No ha entès res, perquè no ho pot entendre. Com tot supremacista, creu que el que ell fa va amb la naturalesa de les coses.
Aquest deliri és el que ha posat en evidència Rubiales, però també tot el sistema de poder sobre el qual estava instal·lat. I explica la trista i vergonyant reacció del món del futbol. La timidesa –amb molt poques excepcions– de jugadors i entrenadors, la contenció formal dels clubs, la miserable nota dels jugadors de la selecció espanyola, sempre procurant no ofendre els que manen, perquè el masclisme és estructural en aquest univers. I la prudència de les administracions que mai han fet res per netejar aquest espès món del futbol professional. Han hagut d’arribar les futbolistes per encendre els senyals d’alarma. Les quinze precursores –que per uns mesos van quedar en un segon pla– tenien tota la raó. I és un exemple de com costa posar en evidència aquestes formes d’explotació. Ara assistirem a la dinàmica de sempre, fer-nos creure que morta la cuca mort el verí. I l’estructura no es belluga.
3. Poder. La història moderna està plena de lluites emancipatòries contra les diferents formes de supremacisme. I s’ha oblidat sovint que n’hi ha una d'estructural que viatja d’un espai a l’altre; que ocupa –i sovint lidera– fins i tot els processos de canvi. És el masclisme. Si realment aquest episodi ajuda a fer un pas endavant, hauria de ser prenent consciència d’aquesta realitat. És a dir, amb un reconeixement real de les dones i de les desigualtats que afavoreixen aquesta migració. I això té molt a veure amb una qüestió: el poder. Aquest element estructural de la humanitat, basat en el fet que no hi ha dues persones iguals. En tota relació circulen diferències de poder, que fins ara han caigut del costat del mascle, en nom de la força, que va mutant, però que difícilment canvia de mans. I aquesta és la qüestió de fons, que mostra l’envergadura d’un problema que per fi està deixant de ser invisible.