“Fa massa temps que habito amb els qui detesten la pau”

Així es titula un dels capítols de l’autobiografia que Francesc va publicar mesos enrere. De fet, com que detestaven la pau, el detestaven a ell; tant és així que pregaven perquè es morís aviat. Per això, la tardor passada va acomiadar-se d’un grup de catalans que el va anar a veure a Roma amb un somriure: “Preguin per mi, però en el bon sentit, eh?”

Francesc, que ja no va voler viure al Palau Apostòlic, no serà enterrat al Vaticà com els seus predecessors. "El Vaticà és la llar del meu darrer servei, no de l’eternitat", havia dit, i va deixar escrit que l’enterressin a la basílica de Santa Maria Major, sense pompa ni cadafal, ni triple taüt de xiprer, plom i roure.

Un papa que el primer dia va refusar les sabates vermelles amb un “s’ha acabat el carnaval”, que ha viatjat a Mossul i a Mongòlia, que s’ha emportat a Roma una família de refugiats sirians de Lampedusa, que ha demanat que les esglésies de les ciutats s’obrin com a hospitals de campanya (com la parròquia de Santa Anna, a Barcelona). Ha deixat un testament prou explícit sobre qui eren els seus i com calia tractar-los.

Francesc ha acabat esdevenint un contrapès moral de la por i la foscor de Trump en la batalla mundial per les idees, i ara la batalla es traslladarà al conclave, perquè el nou papa serà una peça cobejada. Fa quatre mesos, Francesc va nomenar 21 cardenals nous procedents del Perú, l'Argentina, l'Equador, Xile, el Japó, les Filipines, Sèrbia, el Brasil, la Costa d’Ivori, l'Iran, el Canadà, Austràlia i Itàlia, informats amb un pensament de Gustav Mahler pel qual sentia una explicable predilecció: “La tradició no és el culte de les cendres, sinó la custòdia del foc”.