Menors a El Tarajal

Aquests darrers dies hem pogut presenciar com de nou les persones són les víctimes dels enfrontaments geopolítics entre països. Que més de 8.000 persones es llancessin al mar en un intent de creuar la frontera sud de l’estat espanyol i arribar a Europa posava novament de manifest l'existència d'una crisi humanitària. La resposta, però, va ser una posada en escena de to clarament bèl·lic, tant pel llenguatge utilitzat pels polítics espanyols com pel desplegament militar que es va poder veure a la zona d'El Tarajal.

I és que la sortida massiva de persones fa evident la desesperança més absoluta d'unes vides sense futur. La desesperació ha de ser extrema quan estàs disposat a mirar la mort cara a cara per poder trobar la vida. Perquè emigrar, per a molts, acaba sent l'única sortida.

D’aquests milers de persones, una bona part eren menors d’edat. S’estima que uns 1.500 eren infants i adolescents, i molts d’aquests arribaven sols, en alguns casos amb només 5 anys. I aquest no és un detall menor. De fet, és un element essencial per comprendre el que està succeint i la (no) resposta que se’ls està donant.

No podem oblidar que el fenomen de la migració infantil no és un nou, i que, com també s'ha posat en relleu a la crisi fronterera entre Mèxic i els EUA, constitueix una de les grans assignatures pendents que tenim a nivell local i global. Es tracta d'una realitat que ha augmentat en els darrers 20 anys, però les polítiques que s'han posat en marxa per atendre-la encara són molt deficitàries.

Aquesta realitat desplega davant nostre uns dels debats ètics, socials i polítics no resolts que tenim damunt la taula. El paper ho aguanta tot, i convencions com la de Nacions Unides sobre els drets dels infants són molt clares (en tant que es considera aquests menors com a infants primer i davant de tot), però la interpretació i aplicació d’aquesta convenció ha estat molt desigual en els països membres de la UE. Hi ha una tensió extrema entre les polítiques de control migratori i les polítiques enfocades a la protecció de menors.

I cal denunciar que el nostre bagatge racista i adultocentrista té molt a veure amb aquest fenomen, perquè acaba tenyint una bona part de l'opinió pública i moltes de les polítiques que s’implementen en aquest àmbit. De fet, aquests dies s’han produït devolucions en calent de menors sense cap tipus de garanties, trepitjant totes les convencions vigents i rellevants en aquest aspecte.

I és que la mirada adultocèntrica, combinada amb la racista, emmudeix aquests infants i els assenyala com un perill per “nosaltres”. Perquè, tot i que hàgim reconegut oficialment que les nenes i els nens són subjectes de dret, sovint se'ls dona importància en funció d'allò que seran (adults) i no del que ja són. Per tant, són reconeguts (en aquest cas sobretot com un problema), però sense que es tinguin realment en compte les seves visions, opinions i necessitats. Per això és imprescindible escoltar les seves veus per entendre qui són i què necessiten. A través dels testimonis de molts dels que han arribat els darrers anys a l’estat espanyol s’han posat de manifest unes carències evidents en el sistema, ja sigui en el suport al seu procés de transició cap a la vida adulta (sobretot en el cas de majors de 14 anys ), en les mancances pel que fa als allotjaments segurs i adequats o en la falta evident d’atenció a la seva salut mental. Molts d’aquests menors apunten a les desconfiances constants que els arriben de l’entorn i a com això els provoca un distanciament, perquè el pes de l’estigma és massa gran. Una llengua, uns codis culturals diferents als seus, allunyats de les seves famílies, de vegades sols, amb històries vitals complexes pels entorns de necessitat dels quals molts provenen o fins i tot traumàtiques, fugint de contextos bèl·lics molt sovint en mans del crim organitzat... Sense projectes vitals per desenvolupar, es troben atrapats en un país que els assenyala com un perill. Tot plegat, massa dolor per digerir-lo tots sols. El Tarajal és l’evidència d’una Europa que està disposada a negar vida fins i tot als infants.

Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en victimologia