Som el seu menú

Fa uns mesos vaig escriure aquí que els trens de Renfe que circulen pel país carregats de guixades afegien el toc final de desolació col·lectiva que provoca un servei abandonat a la seva dissort. 

Ara hem anat més lluny. De deixar que facin el que vulguin amb els trens, Renfe ha passat a deixar que facin el que vulguin amb les persones. Han deixat a terra quatre-cents mil passatgers dos dies seguits. Han impedit la vida normal de tot un país amb total impunitat. No passarà res, igual que fins ara no ha passat res després de més de dues dècades de retards, viatges en llaunes de sardines, incendis a les catenàries, vagues de maquinistes encobertes, pantalles sense informació i estacions amb els ascensors espatllats.

Naturalment, no passa res perquè els problemes són a Catalunya. L’estat espanyol pot desatendre durant dècades la inversió dels seus trens a Catalunya mentre s’ho gasta tot en alta velocitat, radial, por supuesto, perquè els catalans som una estructura d’estat, concretament la que paga i calla. A nosaltres només ens toca la discussió entre sindicats i patronals per veure qui paga la factura de les hores que l’Estat ens impedeix treballar.

La caiguda del servei d’aquests dies dona la mida del nostre poder polític. El Govern no té gairebé cap força davant Renfe, davant Adif, davant l’Estat que pressuposta i no executa o del ministre que repeteix que el tren està vivint a Espanya la seva edat d’or. Ni aquest Govern ni cap dels anteriors.

L’altre dia, parlant de Trump, el primer ministre del Canadà convidava els països a viure en la veritat i actuar conjuntament, “perquè si no ets a la taula, ets al menú”.