Els mercaders al temple

Per a aquells que sostenen –que sostenim– que l'Església hauria de ser menys opaca i més oberta a la societat, aquests dies són un contraargument poderós: no es poden obrir al món les qüestions de la fe, perquè aleshores el misteri es degrada ràpidament a un espectacle xavacà i caspós, no gaire diferent d'Eurovisió. Roma és una ciutat magnífica, això és una obvietat, però els romans pateixen de fa temps una ferotge massificació turística (que aquí també coneixem, amb no menys ferocitat), ara empitjorada per les riuades de feligresos arribats d'arreu del planeta com si fossin tifosi futbolers o fans de les estrelles del pop. El turisme religiós degué ser una de les primeres modalitats de turisme porqueria, i no ha anat mai de baixada. Les connexions constants dels mitjans amb enviats especials que es dediquen a posar la carxofa davant del turista que passa, o en el millor dels casos davant d'algun cardenal que passa de pressa, combinat amb la legió d'experts vaticanistes i analistes de conclaves que surten literalment de sota les pedres, com alguns insectes, ho acaben d'adobar tot.

A molts d'ells els seria bo tenir en compte que la pel·lícula Conclave, del director Edward Berger amb Ralph Fiennes de protagonista (proper actor internacional a punt de ser proclamat “una mica català”) és molt bona –inclòs, per descomptat, el magnífic final–, però no deixa de ser una ficció, un thriller amb tanta o tan poca semblança amb la realitat com la que té El Padrí amb el món de la màfia, posem per cas. Posats a recomanar pel·lícules del gènere, és ben interessant Els dos papes, de Fernando Meirelles, que dramatitza una llarga conversa entre els dos darrers pontífexs, Ratzinger i Bergoglio, interpretats per Anthony Hopkins i Jonathan Pryce. I és bon moment per recuperar L'última temptació de Crist (tant la pel·lícula de Martin Scorsese com la novel·la de Nikos Kazantzakis en què es basa, que podeu trobar excel·lentment traduïda al català per Pau Sabaté, i publicada per Adesiara), una història que presenta un Jesucrist que dubta fins al darrer moment del seu destí. Especialment necessària en aquests temps plens de pallassos sinistres que reclamen màrtirs i sacrificis humans per a les seves causes.

Sortirà el papa que surti, que possiblement no serà cap dels que han sonat més durant aquests dies previs. Però la qüestió important és que l'Església no es converteixi en el següent gran poder mundial que agafi (que torni a agafar) el camí de la involució i l'obscurantisme. De fanàtics, de xarlatans i d'oportunistes ja en tenim a balquena, i en el si de l'Església, fa anys que els sectors ultraconservadors i integristes preparen les seves maniobres per quan arribés aquest moment. No hi ha cerimònia, ni ritual, ni profecia, que ens protegeixi del pitjor mal, que és el que els humans som capaços de fer-nos els uns als altres. L'infern ja és a la Terra, i l'únic que voldríem alguns del nou líder espiritual de l'Església catòlica, apostòlica i romana és que no contribueixi a fer pujar les flames encara més amunt.