Què més han de patir els nens de Gaza?

La bomba va esclatar a uns 100 o 200 metres del lloc on seia amb la meva dona, la Safa, i els meus tres fills, l’Ali, el Karam i l’Adam. L’Ali, de 13 anys, va xisclar; el Karam, de 10, va amagar la cara contra el meu pit, i l’Adam, de 5, va esclatar a plorar.

Dimarts al matí érem a la zona exterior del pas de Rafah entre la franja de Gaza i Egipte. Vaig tenir la sort d’obtenir permisos perquè la meva dona i els meus fills passessin a Egipte i es mantinguessin fora de perill, lluny d’aquesta espantosa violència que s’abat sobre Gaza. Però abans que els cridessin pel seu nom, Israel va bombardejar el pas, que en aquell moment era l’única manera d’entrar o sortir de la Franja.

Vam acompanyar els nens corrents fins a l’entrada del pas, però un policia es va posar a cridar dient que tothom havia d’evacuar immediatament; l’estaven tancant.

A empentes entre la multitud, vam aconseguir pujar al cotxe i vam tornar de pressa a la casa de la meva família al camp de refugiats de Khan Yunis, on l’Ali i l’Adam van continuar plorant mentre el Karam tremolava en silenci.

Només érem una família que vivia una experiència aterridora. Més de dos milions de palestins –la meitat amb menys de 18 anys– estan atrapats a Gaza, mentre Israel ens bombardeja una vegada rere l’altra en represàlia per l’atac sorpresa perpetrat dissabte per Hamàs i els Estats Units prometen “reforçar” el suport militar.

Els edificis d’apartaments de la ciutat de Gaza han sigut arrasats, les cases bombardejades i les famílies aniquilades. Ni tan sols soc capaç de reconèixer l’exclusiu barri de Rimal de la ciutat de Gaza: ha quedat totalment destrossat. Entre els meus parents hi ha dones i nens que van morir dimarts a causa d’un atac, i el meu cosí va resultar mort dimecres. L’olor dels explosius impregna tota la Franja. Yoav Gallant, el ministre de Defensa israelià, ha dit que som “animals humans”. A la Franja ara no hi entren aliments, ni tampoc electricitat ni combustibles.

Quedar-se sense electricitat vol dir que no hi ha internet ni cap connexió amb el món exterior. Les aigües residuals es filtren pels carrers de Gaza perquè les instal·lacions de tractament de residus necessiten electricitat. S’ha tallat el subministrament d’aigua. Dilluns, quan anava amb cotxe cap al sud, vaig passar per davant de cinc escoles de les Nacions Unides convertides en refugis; estaven tan abarrotades de desplaçats que les famílies s’escampaven pels patis. Dintre meu creix el pànic.

Fins ara han mort centenars, milers d’israelians i palestins, la majoria civils. M’entristeix la matança de tots aquests civils. Sé que el dolor d’una mare o un pare israelià no és diferent de l’angoixa d’una mare o un pare de Gaza. Tot i així, no m’estranya que hàgim arribat a aquest sagnant punt de no retorn.

És probable que molts dels combatents que han trencat aquests murs només tinguin uns quants anys més que l’Ali; molts d’ells van néixer durant la segona intifada. La seva única experiència ha sigut l’ocupació militar israeliana, el setge i els continus i devastadors atacs de l’exèrcit en un enclavament de 260 quilòmetres quadrats, amb unes taxes d’atur i pobresa que volten el 50%. Aquesta és la història, no una justificació, i aquestes són les condicions que han configurat la formació de molta gent a Gaza. Israel ha contribuït a crear aquests combatents perquè els ha privat d’esperança, dignitat i futur.

Miro d’imaginar-me alguna conseqüència positiva que pogués sorgir d’aquesta aterridora escalada. Potser hi haurà un intercanvi de presoners. Tot i que els palestins tenen dret a oposar resistència a l’ocupació, sempre he preferit una acció a gran escala, directa i sense armes dirigida per civils. Potser els activistes palestins, israelians i internacionals que han utilitzat aquestes tàctiques per oposar-se a l’ocupació israeliana i a un sistema que les principals organitzacions de drets humans –com ara Amnistia Internacional, Human Rights Watch i el grup de drets d’Israel B’Tselem– qualifiquen d’apartheid puguin aprofitar algun dia aquest terror per fer avançar el seu projecte d’un futur lliure i una vida digna per a tothom.

Ara com ara, però, només puc pensar en els pròxims dies.

Quantes famílies més s’esborraran del mapa? Quants nens es convertiran en orfes sense llar? Què passarà quan els prestatges dels supermercats es quedin buits i s’acabin les reserves de combustible per als generadors dels nostres hospitals? Què se’n farà de la nostra humanitat col·lectiva si els civils israelians continuen en el punt de mira i les bombes no paren de fer miques les nostres infraestructures i deixen els nens de Gaza morts al mig del carrer?

Sense pressió exterior, sobretot sense la dels Estats Units, Israel pot continuar arrasant les nostres ciutats i camps de refugiats.

Mentre dura aquesta destructiva escomesa d’Israel, no paro de preguntar-me: “Què els espera a l’Ali, al Karam i l’Adam?”. No som capaços de protegir-los de la violència i el trauma ara omnipresents. Dilluns, quan una explosió va sacsejar les finestres, l’Adam va implorar: “Si els israelians ens han de bombardejar, no podrien tirar com a mínim unes bombes més petites i silencioses?”. L’Ali és un músic jove amb talent, amb un temperament artístic i ànima de músic. ¿Israel vol que deixi de ser un artista i es converteixi en un combatent? Si els meus fills no tenen cap esperança de futur, no puc posar la mà al foc sobre el camí que triaran.

La comunitat internacional ha de fer immediatament tots els possibles per garantir que els meus fills –que tots els nens de la regió– puguin viure en llibertat, amb dignitat i seguretat. Aquesta és l’única solució per a aquesta pel·lícula de terror/espectacle terrorífic.

Copyright The New York Times