El mestre Amadeu Vives i ‘L’Emigrant’ (1932)

De l’article del compositor Robert Gerhard (Valls, 1896 - Cambridge, 1970) a Mirador (15-XII-1932) arran de la mort del també compositor Amadeu Vives (Collbató, 1871 - Madrid, 1932), autor de la música de L’emigrant sobre lletra de Jacint Verdaguer (Folgueroles, 1845 - Vallvidrera, 1902). Cant ara evocador de l’èxode de la gent ucraïnesa, i d’altres exiliats, emigrats i desterrats. Gerhard es va exiliar a Anglaterra el 1939; Vives havia emigrat a Madrid el 1901; Verdaguer, desterrat a la Gleva de 1893 a 1895, va escriure el poema quan l’embarcaven de sobte cap a Amèrica com a capellà d’un vaixell de la companyia del marquès de Comillas.

[...]

Amadeu Vives, l’home que ha trobat aquella expressió melòdica tan tendra, ingènua i corprenedora -pròpia gairebé només de la cançó popular- per a les paraules de L’Emigrant, era un músic català genuí. Si no, el poble no s’hauria fet seva aquesta melodia, com se l’ha feta; gairebé pel mateix mecanisme inconscient amb què assimila i conserva el propi patrimoni folklòric. Diguem de passada que, en bona doctrina, el folklore l’han fet una sèrie de Vives més humils i ignorats del passat, temps i segles enllà. És a dir, músics catalans, per bé que, sovint, sense saber que ho fossin, però no sempre. Per a mi, que crec certa aquesta condició del geni d’Amadeu Vives, no és sorprenent que una de les obres que hagi fet més popular el seu nom a Catalunya i, tal vegada, una de les que estiguin destinades a viure més que el mateix record del seu nom, sigui, precisament, la melodia de L’Emigrant. Al contrari, ho trobo natural. Hi veig com una mena de símbol, i en aquest símbol hi trobo com un ressò, emocionant, no ho puc negar, d’aquella cosa incerta que traspuava, alguna vegada, l’algun mot del mestre relatiu a l’obra de la seva vida no conclosa. L’Emigrant era ell. Ell fou l’emigrant de Catalunya, en primer lloc; i, en segon lloc, tal vegada, l’emigrant d’una terra més alta de promissió artística. I tota la vida li durà la nostàlgia de l’una i de l’altra. Com també li durà la il·lusió d’arribar-hi. O de tornar-hi. Així ho crec. Potser hi ha arribat, sense que nosaltres ho sabem, i la seva obra inèdita ens ho dirà. Estem segurs que si fos així, sí que ens hauria deixat sense recança i amb la satisfacció al cor. Sigui com sigui, Catalunya pot portar dol del gran músic que acaba de perdre. Plorem-lo, ara, pel que perdem amb ell, sense saber si tenim o no tenim motiu per plorar-lo, d’un altre plor més amarg encara, pel que ens vàrem deixar perdre d’ell, en vida seva.