Milionaris, herència i meritocràcia

Espanya té 246.000 grans fortunes, definides com aquelles persones que tenen com a mínim trenta milions de dòlars en actius convertibles. Això representa el 0,51% de la població del país. Tres quartes parts d’aquestes persones deuen la seva fortuna a l’esforç, la visió o la sort d’un avantpassat, que va ser qui va acumular un patrimoni.

Tot i que és difícil calcular un indicador objectiu que mesuri la transmissió intergeneracional de la riquesa, hi ha consens a l’hora d’acceptar l’anomenat efecte Matthew: “Els que ja tenen avantatges tendeixen a acumular-ne més”. És a dir, la riquesa té facilitat per transmetre’s de generació en generació. Un estudi genealògic al Regne Unit va traçar els nivells d’ingressos familiars de les persones més riques des de l’època victoriana fins avui, durant un període d’un segle i mig. La conclusió és contundent: els descendents de famílies riques continuen sent més rics que la mitjana de la població. I no només hi ha una elevada correlació d’ingressos entre generacions, sinó que aquesta correlació també es manté en altres àmbits: en la professió, en les xarxes socials i en els barris escollits per viure.

Per mirar de corregir aquest biaix, alguns països apliquen impostos al patrimoni o a les successions, amb l’objectiu de reduir l’efecte acumulatiu de la riquesa i ajudar a redistribuir-la. Són impostos controvertits i sensibles, amb grans diferències en la seva aplicació tant a escala internacional com dins el mateix territori espanyol. I, per què no dir-ho, com més gran és la fortuna, més eines es tenen a l’abast per esquivar-los.

També cal tenir en compte que per sota d’aquestes grans fortunes hi ha els petits milionaris –persones amb un milió de dòlars en actius convertibles– i moltes famílies amb alguna propietat i certs estalvis, encara que no arribin a aquest llindar. Ara mateix els nascuts durant el baby boom estan preparant els seus testaments, i els joves que heretin els seus béns ho tindran més fàcil que la resta. Heretar riquesa no hauria de ser vist com un problema, al contrari. Però això ha de ser equilibrat per una societat amb mobilitat social, en què les oportunitats no depenguin del bressol. Si aquest factor no hi és, en comptes d’una meritocràcia ens trobem amb una altra realitat: una heterocràcia.

Per saber en quin kratos vivim, caldria respondre una pregunta: ¿a igualtat de talent i esforç, quin és l'avantatge comparatiu d’algú que neix en una família amb diners respecte d’algú que no ha tingut aquesta sort? És justa, aquesta diferència? No disposem de dades objectives recents, però la percepció és que s’està engrandint. Només cal pensar en una persona jove que pot accedir a un habitatge gràcies al patrimoni familiar versus una altra que ha de fer-ho amb mitjans propis, començant des de zero.

Per tant, convé no oblidar que la nostra situació actual ve, almenys en part, determinada per com els ha anat als nostres avantpassats. I que el que fem avui pot condicionar la qualitat de vida dels nostres besnets i rebesnets. Segons el darrer informe de riquesa mundial, es preveu que en els pròxims quatre anys es creïn 5,3 milions més de milionaris al món. A veure si estem de sort i algun es genera a prop!