'30 minuts' sense rostres
El '30 minuts' de diumenge, 'Desarmar Estat Islàmic', cridava l’atenció perquè vam trigar molt a veure un testimoni que no amagués la cara. Pràcticament tots els que parlaven davant la càmera ho feien amb el rostre a les fosques. El reportatge, de producció pròpia, feia un estudi comparatiu dels programes existents a Catalunya i Espanya per prevenir l’aparició de jihadistes i desprogramar els casos de risc.
L’arrencada del'30 minuts', amb les veus dels companys de feina del Halid recordant com era i la normalitat amb què desenvolupava la seva vida a Catalunya era contundent. Sobretot quan descobries que el tal Halid va morir lluitant a Síria i va deixar la dona i els fills nascuts a Catalunya en el terrible context de la guerra. Com en altres '30 minuts' sobre el jihadisme al nostre país, el reportatge semblava voler sacsejar-nos perquè veiéssim que no és una situació aïllada. Ens feia evident que gent nascuda aquí, que parla català, que té família i feina remunerada, acaba sucumbint a la propaganda jihadista fins al punt d’abandonar-ho tot. Eren igual d’impactants els testimonis de la Samira i la Fàtima, una catalana convertida a l’islam que mentre ens explicava el seu punt de vista conciliador de la religió només li vèiem un fil dels seus ulls a través del burca negre.
El'30 minuts' feia un exercici molt interessant: mostrava com en altres països com Dinamarca o la Gran Bretanya es duen a terme uns programes per prevenir, reinserir i persuadir persones que han estat captades per Estat Islàmic o han patit la guerra a Síria. La tasca pedagògica que fan en instituts i barris es comparava amb la que es duu a terme a Catalunya. Però el reportatge destil·lava un subtext que ens posava en alerta: mentre vèiem els tallers escolars i els programes de desradicalització en altres països, descobríem com a Espanya hi ha un treball sobre casos puntuals i una web oficial precària per rebre denúncies. L’entrevista al responsable del Centre d’Intel·ligència contra el Terrorisme i el Crim Organitzat (també amb la cara tapada) explicava que no calien aquest tipus d’iniciatives "perquè els individus condemnats no mostren símptomes de penediment ni intenció de formar part de cap programa". Però tots els testimonis que havíem vist amb anterioritat en el reportatge ens demostraven la necessitat urgent d’una tasca de prevenció i desprogramació més organitzada, global i exhaustiva. Va ser d’aquells '30 minuts' que si tornem a veure d’aquí deu anys retrataran de manera alarmant la imprudència de què s’està pecant ara.