D’unes setmanes ençà vivim a Berlín. Ens hi hem mudat amb la Berta, la meva amiga, per coses que no venen a tomb i durant un temps limitat: ens n’aniríem a qualsevol lloc si sabéssim que tard o d’hora tornarem a casa. En sortir de Mauerpark, un diumenge lluminós dels que s’esgoten, un grup amateur canta What a wonderful world envoltat de turistes que s’aturen a escoltar-los. El cel és molt blau i, allà al fons, com ocorre els dies transparents, s’hi veu la Fernsehturm custodiant la ciutat. Abans de travessar el carrer, ens fixem en uns fanals encartellats amb anuncis dels ciutadans israelians segrestats per Hamàs: en demanen l’alliberament immediat. A Gaza, cauen bombes.
Just fa uns dies que la policia alemanya va prohibir una manifestació en favor del poble palestí, argumentant que era un perill per a la seguretat i l’ordre públics, i ara sembla que els cartells que omplen fanals, parets i estands publicitaris ni la pluja se’ls pugui endur: encara es veuen els rostres a color i es llegeix el prec que els vol a casa. Ahir al vespre, abans d’anar a dormir, la Berta em va llegir un poema de Brecht titulat En temps foscos, que acaba dient que, quan els temps ja no ho siguin, de foscos, “no es dirà: els temps van ser foscos. / Sinó: per què van callar els seus poetes?”
Hi penso ara, tornant a casa, amb el silenci que no és d’aquesta ciutat lenta, que és del pacte imposat de callar davant l’horror i de fer veure que no hi és. De negar-lo. Però és impossible no pensar en Brecht, o en altres poetes que van decidir assenyalar-lo. En Fadwa Suleiman: “Per què emigra un poble? / Perquè nedem en un mar de sang”. En Rafeef Ziadah: “Nosaltres, els palestins, ens llevem cada / matí per ensenyar vida a la resta del món”. En Heba Abu Nada: “La nit a la ciutat és fosca, excepte per la brillantor dels míssils”. En Wajdi Mouawad: “Els humans estan sols”.
Resulta impossible no pensar-hi també perquè aquest és, per a la meva generació, aquells que ens trobem a la mitja vintena, el primer genocidi trend amb la complicitat dels nostres governants que contemplem a tuiter. Érem massa petits per recordar les guerres d’Afganistan i d’Iraq i els ulls dels nostres pares clavats a les pantalles de les televisions pixelades. Amb la guerra de Síria provàvem de créixer i trobar el lloc tan difícil que és l’adolescència: l’horror encara era un soroll de fons. El covid es va plantejar com la guerra de què podíem sortir millors: les xarxes combatien l’aïllament –també preparaven l’amnèsia que vindria després–. Ucraïna va ser una mostra digital de la Unió Europea i del salvatgisme de Putin: fer un retuit era el símbol d’una solidaritat fàcil, sense matisos, condemnatòria. Però ara, tardor del vint-i-tres, un respon mails amb el cafè a la mà després d’haver-se despertat amb Twitter cremant els ulls: més morts a Gaza, més silenci a Europa.
És cert que hem crescut amb els textos de Susan Sontag i de Judith Butler sobre la guerra i la seva representació, que hem entès que l’experiència moderna tracta d’això: que alguns siguem espectadors de les calamitats d’altres, que hem debatut del dret i del revés sobre si les imatges del dolor ens anestesien o ens activen la solidaritat política, que hem llegit a mants articles que valoren si mostrar-les, aquestes imatges, si és cosa lasciva o bé es tracta del reconeixement necessari del dolor que no vivim nosaltres.
Però tant és. Vull dir: no hi ha teoria per a la barbàrie. No perquè no tinguem paraules per a dir-la, sinó perquè hi ha alguna cosa de l’horror que té a veure amb el silenci. La gelor podria parlar, i no parla. Què fa un poble quan no pot fugir? Què fa el cos davant l’arbitrarietat del genocidi? Com pot córrer un nen mentre el món sencer li retira la mirada? Demanar que els poetes no callin, com feia Brecht; designar l’infern, com van fer Fadwa Suleiman, Rafeef Ziadah o Wajdi Mouawad, no salva la gent que l’habita, però sí que hi obre una escletxa. Hi ha qui ha trobat les paraules per negar el silenci a què et condemna l’horror. I sense ser un poema, però com si ho fos, de tan cert i de tan viu, el podem repetir ara, contra la desmemòria: “que Palestina sigui lliure del riu al mar”. I just abans de pujar al metro, havent deixat enrere Mauerpark, els turistes comencen a aplaudir, i el cantant hi torna: “What a wonferdul world!”
