Mòbils: l'adolescència també és digital
Aquests dies ha vist la llum el llibre No sense el meu mòbil. Un títol que prové d’un article publicat en aquest mateix diari, en un dels múltiples moments de pànic moral adult al voltant de “les pantalles”. Ara, el llibre surt també en un altre moment d’aquests: la conselleria d'Educació acaba d'anunciar que el curs vinent s'hauran d'eliminar totalment –i, per tant, quedaran prohibits– els mòbils i els rellotges intel·ligents en totes les etapes de l'educació obligatòria, al Congrés debaten sobre la llei de protecció digital dels menors i, arreu, es manifesten pares i mares que no volen cap pantalla a les escoles. I, parlant només dels nois i noies adolescents, una vegada més, no tinc clar que els adults implicats mirin, escoltin, descobreixen arguments, pensin com ser útils a les seves vides digitals. Així que torno a invitar a un diàleg en positiu sobre una petita part de la qüestió: la simbiosi entre les adolescències i l’univers digital.
Hauria de ser sobrer, però ho recordo: el món analògic no existeix i no podem tornar-hi. La qual cosa no nega que siguem subjectes actius que negocien quina part de la vida no volen que estigui mediatitzada per una pantalla, com fer servir les aplicacions de manera no prevista o, també, abandonar-nos a estones a la comoditat d’un algoritme. El segon fet a recordar és que, molt abans d’esdevenir una eina adulta generalitza, internet es va fer adolescent. En els inicis, fins i tot va esdevenir un reducte vital lliure d’adults. Finalment, també és un fet que l’univers digital es va convertir (és en l’actualitat) en un context vital significatiu, en el que és possible practicar la condició adolescent de manera intensa, i podem afirmar que avui no es pot ser adolescent sense estar en comunió amb aquest univers (l’aparell que connecta pot ser secundari).
A parer meu, la qüestió en què hem de pensar és com encaixen l’univers digital i l’univers adolescent, pensar les dimensions adolescents que fan una profunda simbiosi digital i que ens obliguen a valorar com hem de continuar educant els nostres adolescents. Reflexionar sobre el que significa per a elles i ells ser digitalment, viure junts a la xarxa, aprendre en la realitat virtual. Faré un breu apunt de només tres aspectes.
1. "Però, qui soc jo? Qui és com jo?" El joc d’aclarir-se fa temps que ha pres una dimensió digital. Una part de les identitats era, és, inevitablement digital.
Tota adolescència necessita miralls. Necessita reflexos de si mateixa per descobrir una part del que és i els canvis que se succeeixen. Poden provar de ser, editar-se, canviar. Els miralls parlen. Poden saber el que són sabent el que uns altres diuen... I l’acció adulta hauria de ser ajudar-los a mirar-se i a saber-se; gestionar la influència externa donant-hi un pes variable, valorar la meravella de l’acceptació i els desastres del rebuig. Viuen i expressen estats d’ànim, desitjos, formes de ser, expectatives envers els altres... Vides adolescents en construcció que ara poden anar mostrant en maquetes provisionals, que no haurien de ser ignorades pels adults.
2. "Si no em veuen, no existeixo. Els adults no em poden entendre perquè no viuen el que visc". No es tracta tant de mirar-se com de ser mirat. Les dimensions digitals, en xarxa, els aporten tres components: la fe activa que existeixen; l’experimentació en directe sobre la singularitat o la raresa de la seva manera de ser (provar de ser reconeguts, normalitzats); el fet de descobrir que no estan sols amb la seva adolescència. L’acció adulta hauria de ser mirar, observar, escoltar, demostrar que ens interessen les seves vides i no ens dediquem a detectar problemes. Perduts en la seva condició adolescent, també necessiten professionals diferents dels pares que vulguin parlar-ne (també per WhatsApp). I no podem dedicar-nos a dir que els amics de la dimensió virtual no són amics.
3. En els moments més “oportuns” pregunten: "I jo per què he d'anar a l’institut?" O: "Per què cal aprendre això si la resposta és al ChatGPT?" Ara, el repte és voler accedir al saber. El nostre repte i el dels nostres adolescents és triple: poder i saber accedir, voler accedir-hi i saber gestionar les respostes, els resultats. Poden saber molt més que abans, però no és automàtic que tinguin el desig de saber, l’impuls per descobrir com accedir al coneixement. Es modifica permanentment allò que cal saber, com s’ha d’aprendre i les raons (adolescents i adultes) per aprendre.
Són adolescents també perquè poden ser digitals. Nosaltres només volem veure-hi un univers de problemes. Ells i elles troben que els dona molt. A vegades comproven que, a canvi, els treu massa i que els adults que els envolten no s’assabenten de res.