El model migratori espanyol és perjudicial i està sobrevalorat
Quan el president espanyol, Pedro Sánchez, va anunciar el 27 de gener que el seu govern, socialista, oferiria permisos renovables de residència i treball a centenars de milers de migrants indocumentats, era fàcil creure que s'estava coronant el líder d'una nova oposició global. En aquell moment, el govern del president Donald Trump, menys acollidor, estava suportant l'oprobi mundial per les seves batudes de migrants, que van arribar al seu punt àlgid amb l'assassinat de l'activista Alex Pretti, tres dies abans, per part d'agents federals en un carrer de Minneapolis.
Amb la seva regularització, Sánchez semblava oferir no només una postura més conciliadora, sinó també un model econòmic més consolidat. La tardor passada el Financial Times va afirmar en un editorial que la seva Espanya era “l'economia més destacada d'Europa” i, just abans de Nadal, Le Monde la va qualificar de “locomotora econòmica d'Europa”. La taxa de creixement espanyola, de gairebé el 3%, havia superat les de França i Alemanya.
Però el model econòmic de Sánchez, que és indissociable del seu enfocament de la migració, està sobrevalorat i és perjudicial en molts aspectes. Durant anys, l'economia espanyola s'ha basat en gran part en el turisme, i ha depès de l'afluència de treballadors no qualificats per dotar de personal els seus hotels i restaurants. Això genera diners, però ha fet poc perquè Espanya se situï entre les economies més avançades d'Europa. Sánchez no va inventar aquest model, però l'ha fet seu. I això no li ha fet guanyar tanta simpatia a Espanya com l'opinió de les elits podria fer creure.
Sánchez va autoritzar la regularització per reial decret, fet que prova que no creia que pogués guanyar per majoria al Congrés. El 8 de febrer, a les eleccions autonòmiques celebrades a l'Aragó, el president es va enfrontar a la seva primera prova electoral des de la declaració de la mesura. El seu partit va perdre una cinquena part dels escons al Parlament aragonès, i va caure de 23 a 18, mentre que el partit antiimmigració Vox va augmentar els escons de 7 a 14. A les eleccions autonòmiques d'Extremadura del desembre, el partit de Sánchez ja havia registrat un resultat dèbil i Vox havia duplicat els seus escons.
El plantejament migratori de Sánchez no només sembla democràticament inviable, sinó que també pot estar alimentant una reacció populista com la que ha sorgit a França i Alemanya, i que ha arribat al poder als Estats Units.
El govern espanyol ha justificat les seves polítiques migratòries com una resposta a la crisi demogràfica del país. En aquest sentit, han tingut un èxit rotund. Fa una generació, Espanya tenia menys de 40 milions d’habitants i registrava una de les taxes de fecunditat més baixes del món. Avui, gràcies a la immigració, és el gran país europeu que creix més ràpidament, i es preveu que superi els 50 milions d’habitants a finals d’aquest any, amb gairebé 10 milions de persones nascudes fora del país.
En general, els comentaristes presenten la migració com un benefici econòmic. Després de l’anunci de Sánchez sobre la regularització, El País va publicar un editorial favorable titulat "Més llocs de treball que mai", en què assenyalava que hi havia 22,4 milions de persones ocupades. Però aquestes xifres mesuren la dimensió de l’economia, no la seva qualitat. Si en un país que ha augmentat la seva població en un 25%, com ha fet Espanya, mesurem no el producte interior brut sinó el producte interior brut per càpita, els resultats són menys impressionants. Els ingressos han crescut en aquest segle, però aproximadament al mateix ritme que el conjunt de la Unió Europea, i molt per sota del ritme dels Estats Units.
També hi ha alguna cosa d'estranya en la manera com l’economia està funcionant en aquestes circumstàncies. Tot i que se suposa que la immigració a Espanya ha estat necessària a conseqüència de la manca de mà d’obra, la taxa d’atur continua obstinadament en xifres de dos dígits, i encara és del 9,9%, la més alta de la Unió Europea. Això suggereix que el país té un excés de mà d’obra. A Espanya, com als EUA, els defensors de la immigració massiva sovint acaben argumentant que els nouvinguts fan feines que els autòctons no volen fer, cosa que fa que els autòctons sentin que es qüestiona el seu caràcter, i converteix la immigració en un tema especialment sensible.
A més, a molts espanyols els és difícil veure on va a parar el tan lloat creixement econòmic del país. Els habitants de Barcelona es queixen d’un "complex industrial turístic" que extreu riquesa de la seva ciutat i l'envia als comptes dels promotors immobiliaris i als països d’origen dels migrants en forma de remeses.
Tampoc no queda clar que la migració ajudi a equilibrar els pressupostos de l’estat del benestar, com han sostingut durant molt de temps els seus defensors. Des de la publicació d’un estudi fonamental del 2015 sobre l’estat del benestar danès, dirigit per l’economista Marianne Frank Hansen, la nostra comprensió d’aquesta qüestió s’ha tornat més matisada i pessimista: quan els migrants amb ingressos baixos surten dels seus anys de màxima activitat laboral, els beneficis a curt termini poden convertir-se en despeses persistents.
Com que moltes de les persones beneficiades pel decret llei de Sánchez són hispanoparlants procedents de l’Amèrica Llatina, no plantegen certs reptes culturals que sí que presenten els parlants d’àrab o turc procedents del món musulmà. Però la mesura pot afectar una població més gran i menys hispanòfona del que el senyor Sánchez suposa. El seu govern ha parlat de 500.000 migrants indocumentats, però Funcas, un centre d’estudis econòmics independent, estima que el grup podria arribar als 840.000. El Mundo, un diari conservador, va informar de llargues cues davant dels consolats d’Algèria i el Pakistan després de l'anunci de la mesura.
Sánchez és un polític talentós i tàctic, amb una capacitat gairebé sobrehumana per negociar i sortir-se’n de situacions que semblen impossibles. Això pot explicar per què s’ha apartat de les batalles polítiques internes en què no li va bé, per presentar-se, en canvi, com l’antítesi de Trump, tan omnipresent als mitjans espanyols com a la resta d’Europa. Sánchez va rebutjar frontalment la crida de Trump perquè els països europeus augmentessin la despesa militar fins al 5% del PIB. Fins i tot va implicar Elon Musk en una disputa online en liderar un moviment europeu per prohibir l'ús de les xarxes socials dels adolescents més joves.
Aquesta estratègia és arriscada. És poc probable que els espanyols es mobilitzin en suport de Trump. Però tampoc no és probable que el seu rebuig cap a Trump pesi més que realitats més urgents. La combinació d’una natalitat en caiguda lliure a Europa i d’un creixement demogràfic accelerat als països veïns, especialment a l’Àfrica, ha portat els veïns d’Espanya i la mateixa Unió Europea a preparar-se contra un canvi demogràfic a gran escala. Tot i que la regularització de Sánchez només s’aplica als migrants que ja són al país, una Espanya que assenyali clarament que és una excepció dins d’un continent que endureix la seva política migratòria podria atraure nous fluxos migratoris.
No hi ha res més va que predir el llegat d’un polític. Tot i que la decisió d’Angela Merkel d’acollir migrants el 2015 va ser àmpliament celebrada, la seva principal conseqüència no ha estat una Alemanya més inclusiva, sinó l’ascens del partit populista Alternativa per a Alemanya. Hi ha indicis que Sánchez, contràriament als qui el veuen com una força de contenció davant l’auge del populisme a Occident, podria portar Espanya pel mateix camí que el país de Merkel ha recorregut durant l’última dècada.
Copyright The New York Times