La modernitat no venia en AVE

Ha estat una setmana molt dura per a la nostra autoestima, normalment precària i ciclotímica. El drama mortal de Gelida es va acabar convertint en un enorme “vuelva usted mañana” per a quatre-centes mil persones. El tall de rebot d'una AP-7 habitualment col·lapsada sembla una burla del destí, però és el recordatori que vivim en un territori molt dens i som dos milions més que fa 25 anys.

A Espanya, la setmana encara ha estat més dura per la tràgica dimensió de l’accident d’Adamuz, rematat amb la imatge costumista de les autoritats a peu d'una cabina jacent a terra com un toro sacrificat a la plaça esperant que se l’emportin, que sembla una estampa pintada per Goya, filmada pel No-Do i escrita per Azcona.

La modernitat no venia en AVE. L’alta velocitat, com cada vegada que el progrés tecnològic escurça la relació entre distància i temps, va provocar la il·lusió de país ric i avançat, però la idiosincràsia és resistent. Per als seus ideòlegs, l’AVE era una finalitat en si mateix, no un mitjà. Era l’actualització del mapa radial de les carreteres del segle XIX, una gran oportunitat de negoci i un motiu per esbalair el món; la versió ferroviària del gol d’Iniesta al Mundial de Sud-àfrica. Ho han pagat les Rodalies de tot Espanya, i sobretot la catalana, per antiga i deixada.

Aquesta setmana ha reobert ferides que encara estan per cicatritzar. Venim de lobis empresarials demanant el Corredor Mediterrani i de diaris firmant un editorial conjunt titulat La dignitat de Catalunya. Venim del llenguatge grandiloqüent de les aspiracions d’independència substituït ara per la lletra àrida dels pactes de sempre i amb lletra petita. L’AVE va molt de pressa, però nosaltres no ens hem mogut gaire de lloc.