Els morfemes no són masclistes
Els lingüistes que ens dediquem a intentar que allò que escriu algú digui el que pretenia dir, vivim amb alarma creixent l’impacte accelerat i massiu de la correcció política en la llengua publicada. La idea que certs usos lèxics i gramaticals -arrelats i estructurals- determinen com veiem el món, com el pensem; i que, per tant, cal arrabassar-los per millorar el món, intimida reputacionalment els que se senten -o temen no semblar- progressistes, i posa bastons a les rodes a una comunicació profunda i efectiva. La correcció política pot acabar sent una ideologia opressiva si passa d’estigmatitzar usos a estigmatitzar els que els avalen i no n’abjuren. Mantenir que “tenir una discapacitat” no equival a “ser divers funcional”, o “tenir certs trets racials” a “ser racialitzat”, o ser “mogut” a ser “intens”, o ser “immigrant” a ser “estranger”... -la llista s’allarga- et fa suspecte i et pot acabar perjudicant professionalment. No és cap broma. I cada dia serveix de menys argumentar que les primeres tries, les “incorrectes”, són més clares i precises; i que renunciar-hi perjudica el debat i el pensament. Es pretén millorar el món -per estrany que sembli- no dient les coses pel seu nom, amb un estil més confús, farragós i incoherent.
Al cim d’aquest despropòsit hi ha l’insostenible intent de bandejar un tret gramatical nuclear en algunes llengües romàniques: l’ús del masculí com a gènere no marcat. La forma no marcada -la que, segons el context, tant es pot oposar a formes germanes com incloure-les totes-és una estratègia del llenguatge humà que en català se serveix del masculí, pel que fa al gènere; del singular, pel que fa al nombre; del present, pel que fa als temps verbals, etc. Però dir avui, com dic jo ara -i com diran aviat 75 dones lingüistes en un llibre editat per Carme Junyent i Eumo-, que en català no es pot bandejar aquest ús sense renunciar a un estil clar, àgil i coherent, està començant a ser una heretgia ideològica, una afirmació reaccionària. I això malgrat els evidents estralls que fan en la cohesió d’un text els desdoblaments inconsistents, la personitis que iguala treballadors a persones treballadores, els mots col·lectius que fan dir de tothom el que cal dir de cadascú, etc.
El temps, la tinta i la paciència que hem perdut passant de pares a pares i mares i ara a famílies, per acabar no sabent si a la reunió de famílies s’hi han de portar, o no, els fills, dona una idea d’aquest intent tan ple de bona fe com erràtic de canviar el món canviant la llengua. Es pot ser feminista, anticapitalista i el que calgui sense haver de subscriure, i patir, circulars i manifestos que provoquen vergonya aliena. No és només possible sinó més factible canviar el món utilitzant de manera desinhibida i adequada els recursos lingüístics més esmolats de què disposem. Ni les paraules ni els morfemes manen sobre el pensament -no són poderosos fetitxes, com prediquen certs bruixots- sinó que és el pensament, polint i alterant tant com calgui el seu sentit ancestral, qui els posa al seu servei. És al cap dels parlants i no als morfemes on hi ha masclisme.
Albert Pla és lingüista i escriptor.