Mort i resurrecció del ninot

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsEl bo que tenen les falles és que les cremen. En això em sembla que tots estem d’acord. Però, es podria afegir, la millor cosa que tenen les falles és que, als dotze mesos justs, tornen, repeteixen la seua alegria pels carrers de València, com una puntual borradura de primavera. Per a la ciutat, aquest ritme incessant, popular i absolutament previst, té alguna cosa de moviment respiratori. El nostre cos col·lectiu absorbeix una mica d’aire viu, i es desprèn d’algunes acumulacions tòxiques. No diré pas que així purifica la seua sang, però almenys s’alleugereix d’obscures càrregues interiors. De tota manera, si el símil de la respiració resulta forçat, no ho serà tant un altre qualsevol que faça referència a un desfogament fisiològic, a una explosió d’humors, confortadora i apaivagant. Indubtablement, la cendra que rep la matinada del 20 de març provoca, com tota cendra, una insidiosa malenconia. I no per allò de la vanitat de les coses humanes: la falla és pur artefacte de cartó i percalina, deliberadament efímer, sense altra ambició que la de convertir-se en guspires i en fum. La cendra de les falles es diferencia de les altres cendres per simple cansament. No s’enyora la cosa consumida, perquè es tractava de consumir-la, precisament. Però aquell residu material simbolitza la fi d’una energia exasperada, la fi de molta obstinació i de molta voluntat. La malenconia es transforma en alleujament, és clar. Tanmateix, encara que no fos així, tampoc no podria durar massa. Sens dubte, seria una exageració retòrica, indiscreta en tots sentits, traure ara a relluir la virtut mítica de l’au fènix, que, segons la faula, renaixia de les seues cendres. La falla també renaix de les seues. Millor dit: en queda el caliu, la modesta brasa que encendrà el foc de l’any vinent. “Falla” significa foguera: allò que en aparença renaix, al capdavall, és el ninot, el pobre i sofert estaquirot amb el seu gest picant i les seues faccions grotesques. [...]