Amb motiu de l’estrena d’‘Acté’ de Manén (1904)

De l’article d’Amadeu Vives (Collbató,1871-Madrid, 1932), en el primer número de Revista Musical Catalana (I-1904), sobre l’òpera Neron i Acté de Joan Manén (Barcelona, 1883-1971). Avui fa 150 anys del naixement del mestre Vives i enguany en fa 50 de la mort de Joan Manén. Vives, cofundador de l’Orfeó Català, va compondre sarsueles d’èxit i l’himne La Balanguera. 

No conec l’òpera Acté [es refereix a Neron i Acté] i amb prou feines conec en Manén. Varen presentar-me’l l’estiu passat, i pel sol fet de dir-me: “M’alegro de coneixe’l”, no vaig poder fer-me càrrec de si tenia o no tenia talent. Però un xicot jove que escriu una òpera amb el peu forçat d’un argument i d’unes decoracions i l’estrena al Liceu i es fa escoltar, té condicions innegables, i de segur que pot arribar a fer quelcom de bo. Tots aquests vells de vint-i-cinc a trenta anys que fan d’artistes per Barcelona diran: “I per què l’escriu en aquestes condicions? Un artista de debò no pot fer res sinó sentint amb força un assumpte, procurant que es fongui al seu temperament, perquè sinó no pot haver-hi sinceritat, etc., etc.” I jo dic: lo primer de tot, per a arribar a ser un atleta, és tenir força, i quan se comença no és possible ordenar-la a cap fi. Lo demés ve amb els anys. És una gran obra la d’en Manén? No ho sé. Sé que els intel·lectuals l’han condemnada, lo que fa a en Manén objecte de totes les meves simpaties. Però, què hauria passat si realment fos una obra de verdader mèrit? Lo mateix que ha passat ara: ni més, ni menys. Haurien dit que no era tant bona com el Parsifal i li haurien negat l’absolució. Final de tot, que en Manén, avorrit de la conducta d’aquests immorals guardians de la moralitat artística, tindrà d’emigrar com en Pedrell, com l’Albéniz, com en Morera, com jo, o dedicar-se a concertista, o dar lliçons com en Granados, etc., etc. I no hi ha manera d’evitar això? ¿No ha arribat l’hora de que la gent de seny se posi a reflexionar lo que significa que els artistes no puguin viure a Barcelona? ¿Han calculat la transcendència que tindria que Barcelona arribés a significar-se dintre d’Europa amb la forma d’art més internacional que existeix com és el teatre líric? ¿Saben que això podria inclús ser una font nova de vida econòmica? Jo voldria fixar en això l’atenció de molts, fent-los veure els mals que reporta la indiferència en aquest assumpte. Fora convenientíssim que els esforços aïllats que es fan per una pila de coses, s’unissin per a la creació definitiva del teatre líric català. D’ell sortirien obres superiors a tot lo que ve d’Itàlia i a molt de lo que ve de França, i al cap de cinc o sis anys ens quedaríem parats de l’extraordinari floreixement que hauria tingut. A part d’això, els fruits d’ordre moral que s’aconseguirien foren incalculables. Tots els que repassin la història del nostre renaixement i considerin la part principalíssima que hi han pres els poetes i els músics, comprendran a on arribaria la influència del nostre teatre líric al posar-se en contacte amb el nostre poble. No hi ha res que faci vibrar l’ànima del poble amb una intensitat tant gran i de tant llarga durada. Ressuscitaríem un món de llegendes i d’històries i un altre de sensacions, que li despertaria el sentiment de la seva pròpia vida, fent-li comprensiva, exaltant-la, elevant-la, penetrant-la en lo que té de més misteriós i més íntim, [...]