La UE, en un punt de no retorn?
Els països de la Unió Europea (UE) han aprovat un enduriment històric de les normes migratòries, que inclou la creació de “centres de retorn” fora del bloc i un nou mecanisme de solidaritat basat en multes. Es tracta d’un gir radical que implica tercers països, i no podem preveure quines en seran les conseqüències a curt termini des del punt de vista de la geopolítica de les migracions a Europa. El que s’ha aprovat a Brussel·les és una inflexió restrictiva motivada per la pressió política interna de l’extrema dreta, malgrat la caiguda recent de les entrades irregulars. En síntesi: més autoritarisme per gestionar, cap a fora i cap a dins.
Cap a fora, l’acord estableix “centres de retorn” –ja no “d’acollida”– situats fora de les fronteres de la UE, i permet expulsar persones migrades a països considerats “segurs” encara que no siguin el d’origen. De fet, anomenar-los així és un eufemisme: és una política de deportació sense matisos. Es tracta d’un pas endavant enorme cap a una UE cada vegada més allunyada dels seus valors fundacionals.
Cap a dins, l’acord introdueix un sistema de “solidaritat obligatòria”, una “solidaritat de pagament”: els estats que es neguin a acollir sol·licitants d’asil hauran de pagar 20.000 euros per persona. Aquest paquet no només tanca la porta a la solidaritat real, sinó que legalitza i institucionalitza una política de contenció i externalització que la UE ja fa anys que practica de manera encoberta.
La reforma és profundament equivocada i perillosa, no només per a les persones en moviment, sinó per al projecte europeu mateix.
1. Externalització i buit legal dels drets humans. La creació de “centres de retorn” fora de la UE i la possibilitat d’enviar persones migrants a tercers països “segurs” és una manera de desplaçar responsabilitats i crear un buit legal on la protecció internacional es dilueix. L’experiència d’Austràlia i Dinamarca és clara: aquests centres no desincentiven les sortides, però sí que multipliquen el patiment, la inseguretat jurídica i les vulneracions de drets humans fora de la jurisdicció europea. Europa exporta la seva frontera i importa menys responsabilitats.
2. El reconeixement explícit del fracàs de la solidaritat. El nou sistema de multes converteix el dret d’asil en un bé transferible. La UE passa d’una solidaritat basada en l’acollida a una solidaritat basada en el pagament. El missatge és alarmant: és acceptable pagar per no complir les obligacions ètiques i jurídiques d’acollida. Els sol·licitants d’asil es transformen en una càrrega econòmica, quan haurien de ser considerats persones titulars de drets. És un precedent perillós que institucionalitza la insolidaritat.
3. Cessió a l’agenda de l’extrema dreta. La reforma es ven com una manera de “recuperar el control”, però és, de fet, una cessió directa al llenguatge i la lògica de la dreta i l’extrema dreta europees. I això passa en un moment en què les entrades irregulars han caigut un 20%. No és una resposta a una emergència, sinó una resposta al clima electoral. En lloc de crear vies legals, invertir en gestió intel·ligent de la mobilitat o apostar per models d’inclusió efectius, la UE opta per una política de por i tancament. Una Europa que es fa petita, desconfiada i obsessionada amb la fortalesa, en lloc de veure la diversitat com un recurs estructural per al seu futur.
El nou pacte migratori ens aboca a dues derives profundament preocupants: una cooperació internacional que deixa de perseguir la democratització per convertir-se en un instrument de seguretat i contenció –alimentant autoritarismes a fora i erosionant valors a dins–, i l’entrada en una fase “post drets humans”, en què la lògica nacionalista i securitària s’imposa silenciosament. És un gir que pot marcar de manera irreversible el rumb del projecte europeu, i que podria arribar massa lluny abans que ens adonem de fins a quin punt l’ha transformat.
