Música per al 20-N

Aquell matí, Arias Navarro va sortir somicant per televisió per marcar el capteniment que s’esperava de nosaltres: “Jo sé que, en aquests moments, la meva veu arribarà a les vostres cases entretallada i confusa pel murmuri dels vostres plors i les vostres pregàries. És natural. És el plor d’Espanya, que sent com mai fins ara l’angoixa infinita de la seva orfandat”.

A casa, on l’estàvem veient en pijama i sabatilles, no plorava ningú. Més aviat ens va fer riure el sanglot final del president del govern quan va llegir el testament polític del dictador. Vam esmorzar sense presses. Ens esperaven dies de festa de l'escola, i les meves germanes, que ja havien vist els grisos repartir estopa, van posar la banda sonora d’aquells dies al vell tocadiscos de l’avi.

Per allà corria el Viatge a Ítaca de Lluís Llach, amb aquella portada de colors de l’America Sanchez, i aquell altre LP amb les fonts de Montjuïc de color de rosa i els raigs de llum darrere el Palau Nacional, amb què es venia el disc de Sisa Qualsevol nit pot sortir el sol. Sí, tinc records de la mort de Franco amb El setè cel, fet que, mig segle després, trobo que va ser una casualitat molt ben trobada.

També va sonar molt Pi de la Serra, amb un blues urbà que començava així: “Un dia sense importància, / una tarda qualsevol, / m’he trobat en una plaça / la de Sant Josep Oriol...”. Pi de la Serra era escaient aquells dies amb el seu Verda: “Tingues present, pobret burgès, / que el món és teu, però després, / verda! / Tenia coses per explicar, / però de vegades cal callar. / Verda!”

A la tele només sonava l’himne d’Espanya. 50 hores ens van televisar el cadàver de Franco al seu taüt. La dissonància del parte amb la realitat era molt gran. Esclar que això hi ha dies que encara passa.